La Terra es va formar a partir de la col·lisió de cossos més petits, una mena d'embrions formats pels primers materials que hi havia al voltant del Sol. Es pensava que aquests embrions haurien desaparegut fa temps en ser absorbits pels planetes que es van formar i que avui coneixem. Però un estudi recent demostra que hi ha un fascinant supervivent: Mart és un embrió planetari.
Nicolas Dauphas, de la Universitat de Chicago, i Ali Pourmand, de la Universitat de Miami, han estudiat meteorits marcians per arribar a aquesta conclusió. Per la seva composició, han deduït que el Planeta Vermell es va formar en un temps rècord comparat amb la Terra. Això indica que es tracta d'un embrió planetari.
La idea que Mart podria ser un embrió sorgeix l'any 1998 a partir dels cèlebres planetòlegs John E. Chambers i George W. Wetherill, que van suggerir que podria ser una mena de fòssil vivent. En definitiva, un embrió supervivent d'aquell procés.
Mostres de meteorits
Demostrar-ho no ha estat una feina fàcil. Calien roques marcianes per datar l'edat que tenien. Com que encara no hi ha hagut cap missió de retorn de roques marcianes als laboratoris terrestres, els científics han hagut de conformar-se a estudiar les roques marcianes que la natura els ofereix de manera gratuïta. Es tracta de meteorits marcians que han sortit disparats en òrbita solar com a conseqüència d'impactes tangencials del planeta amb asteroides. Aquestes roques marcianes han trigat desenes de milions d'anys a arribar a la Terra.
¿Com pot ser que els meteorits marcians revelin que Mart és un planeta embrionari? Dauphas i Pourmand han analitzat mostres dels meteorits fent servir el sistema de desintegració isotòpica de Hafni-Tungstè. Els resultats mostren que Mart s'hauria format en un breu període de temps: entre 2 i 4 milions d'anys després del període de formació dels primers objectes sòlids del Sistema Solar (fa 4.560 milions d'anys). Molt menys del que va necessitar la Terra, que es va consolidar en uns 50 milions d'anys.
Entre els primers cossos
La ràpida formació de Mart dóna suport a la hipòtesi que és un embrió supervivent dels cossos que durant aquells temps, per agregació, formaren els planetes terrestres. Aquests models de la composició química dels meteorits marcians també permeten modelar l'estructura interna de Mart. Així s'ha predit l'existència d'un nucli metàl·lic que forma un 21% de la seva massa i un 49% del seu radi. La resta del planeta és format per un mantell de silicats i una escorça que haurien estat les principals fonts de gasos cap a l'atmosfera.
Mart sempre ha estat en el punt de mira dels científics. És el menor dels anomenats planetes rocosos. El seu diàmetre és pràcticament la meitat del terrestre, però, a causa de la seva baixa densitat, la seva massa és només una dècima part. Com a conseqüència, l'activitat geològica va ser intensa durant un temps molt més breu que per a la Terra. Així, durant aquest període es va desenvolupar una atmosfera densa que va permetre la presència d'aigua a la seva superfície.
Una baula del procés d'evolució
Malgrat això, sent un cos amb un camp gravitatori i magnètic molt feble en comparació amb la Terra, els gasos de la seva atmosfera van tenir els dies comptats. Mart es va refredar ràpidament i l'atmosfera va durar mentre el planeta era capaç d'emetre gasos des del seu interior que contrarestessin la seva progressiva pèrdua a l'espai. A hores d'ara, per culpa de l'absència d'un camp magnètic i de l'influx del vent solar, l'atmosfera s'erosiona ràpidament. A més, com que Mart té una gravetat superficial un terç inferior a la terrestre, els seus constituents s'escapen fàcilment a l'espai. Les evidències d'una atmosfera densa i d'un clima humit ben diferent, obtingudes dels sòls, estrats i roques explorades pels rovers de la NASA, auguren que l'exploració futura de Mart té informació sobre les primeres baules evolutives dels planetes terrestres.
