Susan Sontag deia que "la por a envellir neix del reconeixement que un no està vivint el que desitja". Per sort no és el cas de Joan Colomer. Amb més de 50 anys va decidir deixar la feina de l'empresa on havia treballat gairebé un quart de segle per muntar el seu propi negoci. És per això que ara pot afirmar amb seguretat que està "fent el que volia fer en fer-se gran". "Si m'hagués quedat estaria angoixat per no haver pres aquesta decisió, tindria una vida més còmoda però me n'hauria penedit". En Joan parla amb il·lusió del seu projecte i encara va buscant maneres de diversificar el negoci, també va a classe a La Salle, on fa cursos de màrqueting, gràcies a un premi que concedeix el departament de Treball i Empresa. És inquiet i vol arribar als 200 anys. Per a ell el mig segle de vida ha estat un avantatge: "L'edat et marca molt, als 50 el risc familiar era mínim perquè els fills ja tenien mitjans. De més jove, si el negoci no hagués sortit bé, hauria arrossegat la família".
Va arribar un moment crucial en què ho havia de fer aleshores o mai. "No podia fer res més del que ja havia fet. En tot moment sabia el que vindria l'endemà. Molta rutina i placidesa, massa. No volia caure en el parany d'escalfar la cadira. Vaig dir-me: i per què no?". La reacció de la gent que envolta algú amb una carrera consolidada i que plega és força unànime: "Ets un boig". Però en Joan ho tenia clar: "Potser hi havia una mica de bogeria però no hi havia inconsciència. En tot cas, valentia." Sovint diuen que l'edat és un estat mental, Joan Colomer ni tant sols pensa en la jubilació: "No penso que em queden 15 anys de cotització per traspassar el negoci, jo el que vull és veure'l créixer com si fos un fill més". Les ganes de fer coses no el deixen parar quiet i a l'hora de pensar en la vellesa no s'hi reconeix: "Tinc un amic que és molt vell des de fa anys i té la meva edat. N'hi ha que veuen fer anys com un problema, jo no." Això ho cura el temps El Pets han parlat de fer-se gran en diverses de les seves cançons. Lluís Gavaldà sempre ha demostrat un fort interès pel pas del temps: "Per sort el músic és una espècie humana peterpanesca , tenim una manera de guanyar-nos la vida que no correspon a la nostra edat". Aquesta peculiaritat ha estat molt positiva per a Gavaldà: "Sempre he suportat molt malament això de fer-me gran, em feia terror deixar de ser aventurer, arribar a un estat d'abúlia, de conformisme..." Però amb el temps ha aconseguit positivar el pas dels anys "de fet, fer-se gran és una bona notícia, és un símptoma que estàs viu".
Quan li falten dos anys per fer-ne 50, Lluís Gavaldà pensa que "fer-se gran és adonar-te que no ets indestructible, assumir que tindràs més blaus i més cicatrius però que això no és cosa d'amagar, sinó de mostrar, ja que vol dir que has viscut". El desavantatge principal, per Gavaldà, és físic: "M'adono que el xassís comença a fallar, quan no tinc afonia em fa mal el genoll, i de vegades m'agradaria tenir deu anys menys per seguir el ritme del meu fill".
Tanmateix, considera que també té avantatges: "Comences a entendre qui ets, aprens a portar-te millor amb tu mateix". De fet, fer anys dóna perspectiva i permet fer certes valoracions: "Com més gran em faig més m'adono que sóc un privilegiat, quan era jove em pensava que era la rehòstia, ara me'n faig creus de veure on he arribat perquè sóc conscient de les meves limitacions".
En molts casos, fins que no s'és conscient que s'envelleix no s'agafen alguns hàbits saludables que són bons en qualsevol estadi de la vida. També es pot accentuar l'interès per tenir una presència atractiva: "Menjo més sa, faig exercici i vaig a un gimnàs. Em toca els ous que em caiguin els cabells, però què hi farem... De vegades compro una crema perquè tinc la pell seca, però me la poso un dia i me n'oblido". Oblidar-se'n és cosa del caràcter, haver comprat la crema, de l'edat.
"Fer-me gran no em fa por, em fa respecte, tot i que cada vegada menys". Lluny poden quedar algunes lletres de cançons que veien la vellesa com una meta a què no es volia arribar. De fet Gavaldà ha canviat el discurs: "Com més gran em faig més m'agrada fer-me gran, potser perquè ja ho sóc".
La font de l'eterna joventut Si la font de l'eterna joventut existís, segur que s'assemblaria molt a l'estil de vida de Laurence Gérard. És quiropràctica i assídua de la medicina antiaging que, segons ella, consisteix a intentar treure un màxim rendiment de tots els aspectes de la vida. El problema, per Gérard, és que la gent es desperta tard. És un procés de tota la vida. "Prepara els 40 anys als 30", diu. Així és com als 57 anys té el rendiment "d'una persona de 35". És partidària de tot el que es pot fer en el terreny nutricional, mèdic o estètic per seguir estant al màxim en tots els àmbits. L' antiaging és "la medicina de l'envelliment harmoniós". Gérard reconeix que no se sap quins poden ser els riscos a llarg termini, però que tampoc se sap què provocaran els aliments transgènics. "Què farà més mal, el Botox o els transgènics?" La pregunta queda a l'aire. El consell d'aquesta quiropràctica és "invertir en salut" sense la necessitat de "ser obsessiu", consumir les coses en "dosis homeopàtiques" i compensar "les carències de l'edat". Aquest estil de vida té un cost elevat en temps i diners. Ella té un metge especialitzat en antiaging , un entrenador personal i una metge estètica a Barcelona, i compra el menjar a establiments ecològics.
Sap que "sempre hi ha gent que està en contra de les coses", però ella té una prova de les seves conviccions, ella mateixa. "Tinc 57 anys i no tinc cap pretensió de semblar més jove, s'ha d'assumir l'edat però intentar viure al màxim". Per l'aparença ningú endevinaria la seva edat.
Contra la vellesa?
El Consell de l'Audiovisual de Catalunya recomana "defugir la identificació de la felicitat com a sinònim de bellesa i joventut". Potser aquesta correlació té molt a veure amb el fet que costi fer-se vell. Segons Laura Coll, metge investigadora en envelliment de l'Institut de l'Envelliment de la UAB, "hi ha una prevalença dels valors de la joventut".
A aquesta investigadora la medicina antiaging li sembla "malament per definició". "Imagina que hi hagués productes antiadolescència o antiinfantesa, ens posaríem les mans al cap". El discurs que preval no satisfà gens les persones que intenten fer visible la vellesa. "Ens agrada pensar que som eterns, això és ser negacionista. L'alternativa a fer-se gran és pitjor, cal afrontar els processos amb serenor".
La publicitat, el màrqueting i les farmacèutiques són els agents que lluiten per consolidar aquests productes en la categoria de necessitats. Coll se'n sorprèn: "Mentre nosaltres intentem que baixin els nivells de medicació, ells recomanen que la gent es comenci a posar cremes a partir dels 35". Les raons de l'èxit dels medicaments antiedat les té clares. "Aquests productes donen resposta a una gent amb inquietud. Calmen, enganyosament, les seves pors, són un pedaç". De moment "aquest corrent està guanyant la batalla, hi ha molt màrqueting i els joves hi anem caient". I per acabar una frase lapidària: "Tots som còmplices d'aquesta mirada contra l'envelliment".
