HABITATGE

Matthieu Lietaert: "El cohabitatge pot portar a la ciutat l’estil de vida típic del poble"

Doctor en Ciències Polítiques i expert en cohabitatge

L’any 2007, quan tenia 30 anys, el brussel·lès Matthieu Lietaert va decidir que volia anar a viure a una ecovila, una comunitat autosuficient regida pels principis de sostenibilitat, cooperació i respecte per l’entorn. Va visitar diversos projectes i aviat va arribar a la conclusió que no feia per a ell: “M’agradava el concepte, però em vaig adonar que sóc un animal urbà”, recorda. És per això que va començar a Brussel·les el seu propi projecte de cohabitatge, una figura mitjançant la qual diverses famílies compren una propietat i en dissenyen el funcionament de manera col·laborativa, amb espais privats i espais en comú. Aquesta setmana ha estat a la capital catalana convidat per Cohousing Barcelona, una cooperativa que treballa per implantar aquest model a la ciutat. Al gener publicarà el llibre Homo cooperans 2.0 (Edicions Icària), on parla d’economia col·laborativa.

Què és el primer que veuríem si féssim un tour pel seu cohabitatge?

El nostre cohabitatge és un edifici de cinc plantes amb 400 metres quadrats d’espai en comú. I el primer que es veu en entrar-hi és la sala compartida, on hi ha una cuina, un menjador i una sala només per als nens, plena de coixins i un munt d’espai per jugar. Després hi ha el jardí, i l’accés a cadascuna de les zones privades. En total hi ha 18 famílies, amb 28 adults i 15 nens. El cost del nostre projecte és de 5 milions d’euros, una barbaritat si ho ha de pagar una sola persona, però assequible entre 28. Amb el cohabitatge tenim més espai i millor qualitat de vida que si haguéssim anat per separat. Amb menys diners, obtenim més.

Van inspirar-se en el model danès.

Abans de començar el nostre projecte vaig visitar durant un mes diversos cohabitatges de Dinamarca, Holanda i Suïssa. En aquests països ja fa trenta anys que tenen iniciatives d’aquest tipus, i el que més em va atraure va ser el model danès. Molts d’ells estan inspirats en la teoria d’un psicòleg del país que defensa que un nen hauria de tenir cent pares, però també espai per a la seva privacitat. Des de fa uns anys l’individu ha agafat tant poder a la ciutat que la idea de viure en comunitat s’ha vist com una cosa de hippies i comunistes, i en definitiva dolenta. Però el cohabitatge és un punt intermedi entre l’antiga comuna hippie i l’estil de vida actual. Si volem tancar la porta la podem tancar, però també podem relacionar-nos amb la resta de famílies.

Com és la convivència?

La convivència en comú gira sobretot al voltant de la cuina, i aquest és un dels aspectes que més m’agrada. Cada família ha de cuinar per a la resta una vegada cada cinc setmanes, així que hi ha 29 dies del mes que estàs alliberat. El temps que no has d’estar fregant els plats o comprant el menjar el pots dedicar a les teves coses o als teus fills. Quan portem els nens a l’escola, també ho fa una persona cada dia, que se’ls emporta tots de cop. La pressió del dia a dia, ja de per si estressant a la ciutat, baixa moltíssim.

¿I no sorgeixen problemes, amb tantes famílies juntes?

És un aspecte que s’ha de treballar, i per això cal tenir les normes clares. La meva germana va viure en un cohabitatge on no tenien regles, i un dia una senyora es va presentar amb deu gats. Nosaltres hem necessitat sis anys per crear el nostre projecte. Tenim grups de treball i cada mes fem una reunió. Fins i tot convidem gent de fora que ve a ensenyar-nos pràctiques de comunicació de grup. Hem creat, per exemple, una tècnica d’escolta activa: ningú al grup pot dir mai que té raó, sempre dirà que té una part de raó. I quan s’ha de prendre una decisió ho fem a través del consens: intentem escollir el que s’acosta més a la voluntat de tothom, i no a la de la majoria. Si no, crees divisió.

El govern d’Ada Colau ha posat en concurs públic sis solars perquè es destinin a cohabitatge. Quin potencial té la figura a Barcelona?

A Barcelona, com a Brussel·les, llogar o comprar un pis és molt car. El cohabitatge pot solucionar la part econòmica, i també pot ser una alternativa per a persones grans o que viuen soles. A Bèlgica hi ha molts cohabitatges amb dones separades amb fills, i a Europa més del 50% de cohabitatges són de persones grans. I aquesta és la part interessant també per a Barcelona. El cohabitatge pot portar a la ciutat l’estil de vida típic del poble, on tots els membres s’ajuden entre ells però alhora tenen el seu espai. Això sí, les administracions ho han de facilitar, perquè si no topes amb molts obstacles.

Més continguts de