Més càstigs i educació contra l’assetjament digital als docents

Els experts demanen més implicació a l’administració i a les famílies

La línia entre l'escarni a professors per xarxes socials i el delicte és molt fina. Sovint els joves no saben que hi transiten fent equilibris. Quines conseqüències poden tenir aquests comportaments per als docents? ¿I per als joves? ¿Cal castigar-los, denunciar-los, fer pedagogia o una combinació de totes tres? ¿Les famílies els estan educant per evitar aquestes situacions? I l'administració, hi està fent prou? Els experts intenten respondre a uns interrogants que s'amunteguen.

Jordi Bacaria, advocat i fundador del despatx especialitzat en dret digital Global Legal Data, concreta què es pot perseguir legalment: "Les crítiques poden ser àcides, fastigoses, immorals, però odiar no és un delicte pròpiament. És delicte quan hi ha una injúria greu que fa que aquella persona es menystingui, quan hi ha un atac al seu honor i, per tant, un menyspreu social, o si hi ha una acusació d'un delicte que no ha comès: això és una calúmnia". De vegades, continua, hi pot haver delicte d'odi amb insults continuats a un docent per la seva raça o condició sexual.

En el cas d'amenaces de mort o violació, Bacaria exposa: "Perquè sigui un delicte, l'amenaça ha de ser pública i real. Si no ho és, som en el terreny dels excessos verbals que s'emmarquen dins la llibertat d'expressió i d'opinió". Xavier Masó, secretari general del Sindicat Professors de Secundària (ASPEPC-SPS), lamenta: "Hi ha la tendència a treure importància a una amenaça d'aquest tipus proferida per un adolescent. En qualsevol cas, ho digui com a farol o pensant-ho, no ha de quedar en l'aire". Alerta que això pot ser el principi de situacions extremes i recorda que el 2015 un alumne va matar un professor a l'Institut Joan Fuster de Barcelona.

Per a Bacaria, els centres educatius disposen de mesures disciplinàries per castigar comportaments indeguts. Creu que només cal anar als tribunals en casos extrems, com ara les calúmnies. També si hi ha conseqüències, com ara que el docent hagi emmalaltit i tingui depressió o li hagi provocat problemes personals, econòmics o laborals. A més, s'ha de demanar "una rectificació pública per compensació moral". Isabel Fernández, professora de cultura clàssica a l'IES Can Planas de Barberà, aposta per conscienciar la gent: "La primera reacció que tenim és aplicar el càstig, perquè és una eina immediata. Però seria millor que després hi hagués una acció educativa".

El departament d'Educació explica a l'ARA que aquests problemes es resolen als centres educatius, que apliquen el "protocol d'intervenció en cas de conflicte greu". La direcció parla amb l'alumne i la família i ho comunica, i s'assessora amb la inspecció educativa. Després de valorar-ho, pot obrir un expedient o, si considera que hi pot haver delicte, comunicar-ho a la policia. Masó valora que el que s'està fent fins ara és insuficient i demana una regulació general: "El diàleg i la mediació estan molt bé, però no funcionen si no hi ha una sanció. No pot ser que davant d'aquest tipus de fets el departament d'Educació, els serveis territorials i les direccions dels centres s'inhibeixin, perquè això és afavorir que aquestes situacions es vagin reproduint". I afegeix: "Si un alumne ho ha fet una vegada i no li ha passat res, el més probable és que ho torni a fer i que la faci més grossa".

Els experts asseguren que cal conscienciar les famílies, perquè són elles les que hauran de pagar, si escau, les indemnitzacions que se'n derivin. Francesc Grau, especialista en comunicació digital i autor del llibre Tot el que heu de saber sobre internet abans que els vostres fills, opina que "no es pot culpabilitzar els joves, sinó que són els adults (les famílies i els centres) els que se n'han de fer càrrec", i afegeix que cal fer educació digital des de petits amb una "pluja fina de conceptes i valors".