L'HOSPITALET DE LLOBREGATEls veïns del barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat, gairebé tots immigrants, no han tingut una vida fàcil. La paraula lluita els ha acompanyat sempre. Els primers veïns d'aquest barri van lluitar per dotar-lo de serveis i equipaments, van lluitar per tirar endavant la seva família deixant-se la pell a la feina, van lluitar en els moviments veïnals per recuperar la democràcia, van lluitar perquè els seus fills tinguessin una vida digna... I ara, en edat de jubilació, en l'edat de viure amb tranquil·litat i assaborint tot el que amb tant d'esforç havien aconseguit, han de seguir lluitant. És el seu destí.
"Portem 186 dies, sis mesos o mig any protestant, com preferiu dir-ho", diu Tomàs Díaz, un dels veïns tancats a l'ambulatori de la rambla de la Marina. Lluiten per no perdre part del benestar aconseguit. "Volem que en aquest ambulatori també hi hagi metges de família com hi havia hagut sempre, i que no el tanquin; no volem anar a l'ambulatori del carrer de l'Ermita perquè creiem que un barri amb 28.000 habitants, dels quals uns 8.000 són més grans de 60 anys, necessita dos centres d'atenció primària", explica. Experts en reivindicacions i protestes, des del 28 d'octubre del 2011, quan van ocupar l'ambulatori, no han parat de fer sentir la seva veu: al carrer en forma de manifestacions i cassolada diària, i en els plens de l'Ajuntament de l'Hospitalet i a la conselleria de Salut. Ahir, precisament, es van reunir amb el conseller, Boi Ruiz, per trobar una sortida al conflicte. Per ara, continuaran la lluita, almenys, un mes més.
Tot el que fan ho decideixen en assemblea i malgrat que no tenen torns estrictes sempre hi ha gent disposada a col·laborar. "No hem de fitxar, ve qui vol i es queda a dormir qui pot", afirma Francisco Apolonio, un dels més actius.
Timbes de cartes a l'ambulatori
L'ambulatori s'ha convertit en el seu centre cívic, en el seu casal d'avis i en el seu bar. Llocs on haurien d'estar gaudint de la seva merescuda jubilació. Quan no protesten, preparen les intervencions als plens o les reunions previstes. "Parlem de política, de les nostres coses o juguem a cartes", diu Apolonio. En un racó del vestíbul principal del CAP, Rafael Corvo, Francisco Rodríguez, Félix Miranda i Salvador González fan una timba de tuti.
"Estaríem millor en un bar, però el que han fet aquí no té nom i seguirem en peu de guerra fins que l'ambulatori torni a funcionar com abans", adverteixen mentre miren les cartes que tenen a les mans. Fernando García, acompanyat del seu fill Eugenio, entra a l'ambulatori. Tothom el saluda. El Fernando, amb 97 anys, és el manifestant de més edat. Natural de Pegalajar (Jaén) va participar de voluntari a la Guerra Civil -"amb el Partit Comunista", diu amb orgull-, mentre el seu fill, de 70 anys, recorda que "sempre s'ha preocupat pel benestar dels veïns". "Estem aquí defensant la sanitat pública ", diu.
Pocs joves lluitant pel CAP
Tot i que ja no tenen edat per a l'activisme no tenen cap retret per la passivitat dels joves, que podrien ser els seus fills o néts i que seran els beneficiaris de tot el que puguin aconseguir. Això sí, s'alegren quan veuen Laura Hijano. Amb 34 anys és una de les persones més joves que participen en la protesta. "Vinc perquè em sembla injust el que estan fent i no entenc per què no hi ha més joves aquí, sembla que no els afecti", afirma dolguda. La Laura admira els avis. "Ells han lluitat sempre i ara segueixen lluitant, són un exemple a seguir", i recorda el cas d'un avi, ara hospitalitzat, "que es quedava a dormir cada dia tot i que anava amb una sonda".
Després de sis mesos de protestes els manifestants adverteixen que juguen el partit "per guanyar-lo". "La lluita ja l'estem guanyant, perquè no es pensaven que aguantaríem tant i això els sorprèn". De moment, ja han aconseguit que aquest espai no es converteix en oficines. I des del març també s'hi fan proves diagnòstiques. Però no es conformen amb això.
