Societat 02/03/2011

Mirar un paisatge és fer teràpia

Albert Punsola
2 min
Mirar un paisatge és  fer teràpia

Qui no ha experimentat alguna vegada a la vida la sensació que un entorn determinat el reconforta? Però aquesta relació entre paisatge i salut, intuïtivament diàfana, sembla difícil de traslladar al món racional, possiblement a causa d'un ús limitat i antiquat dels conceptes. Ni el paisatge és un simple escenari ni la salut es pot reduir a absència de dolor. "La connexió entre les dues realitats ha estat posada en relleu per disciplines com la geografia humanista, que sosté que en la relació de les persones amb l'entorn es mou pla sensorial, afectiu i simbòlic, un fet que lliga l'espai en què vivim amb una idea àmplia del benestar i de la qualitat de vida", explica Joan Nogué , director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya.

El perquè de l'atracció

El plaer és la primera etapa del benestar. Els psicòlegs nord-americans Rachel i Stephen Kaplan, reconeguts mundialment per les seves recerques en la influència del medi en la salut humana, han esbrinat per què un lloc determinat ens agrada. Els paisatges preferits presenten quatre característiques: coherència, llegibilitat, complexitat i misteri. Les dues primeres permeten interpretar bé els elements d'un indret i orientar-s'-hi. Les altres dues confereixen interès i ganes de conèixer. Una subtil barreja de claredat i foscor configuren l'atractiu.

Els Kaplan han desenvolupat també la teoria de la restauració de l'atenció, segons la qual el millor remei per a la fatiga mental i l'estrès és l'exposició als espais oberts de la natura.

Un altre investigador, el psicòleg ambiental Roger S. Ulrich, va descobrir que els pacients acabats d'operar que disposaven d'una finestra amb vistes d'arbres es recuperaven millor que els tenien una paret al davant. Ulrich assessora avui diversos hospitals nord-americans que busquen la creació d'entorns més agradables amb finalitats terapèutiques.

El significat que hi donem

La nostra interrelació amb un paisatge ve condicionada pels elements que conté i també pel significat que els atribuïm. Ens sentim millor en determinats indrets perquè els compartim culturalment amb altres persones. Això pot passar en la modèstia del carrer on vam jugar amb la colla o en la magnitud de les muntanyes de Montserrat. La singularitat, bellesa o dimensió del lloc són poc importants. El component simbòlic és el que fa la diferència. Com veuríem, si no, el cementiri d'Arenys sense els poemes Espriu?

La relació de l'entorn amb la consciència col·lectiva està vinculada amb problemes ben actuals. La pèrdua traumàtica del sentit del lloc provocada per l'alteració del paisatge habitual s'ha relacionat, per exemple, amb patologies depressives. Els afectats poden ser immigrants que han deixat enrere tots els seus referents visuals i se senten desorientats, però també persones del país que es troben amb la irrupció d'una gran infraestructura al costat de casa.

La cultura del no, tan criticada per un suposat egoisme, s'explica en part com un fre a la destrucció d'aquest sentit del lloc. "Un cop destriats els interessos polítics i altres que poden ser més o menys obscurs -explica Joan Nogué- cal veure les protestes territorials com un mecanisme de defensa davant d' una transformació ràpida i irreflexiva del paisatge que se sent com una agressió contra la pròpia identitat i per això provoca un desassossec profund". Segons el director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya, aquestes situacions es podrien capgirar en positiu: "Caldria assumir el repte d'integrar els canvis en els entorns preservant-ne les qualitats que ens ajuden a sentir-nos millor".

stats