Miró entra al MNAC

Barcelona.Fa poc més de tres mesos, el MNAC presentava dos retaules gòtics -el de Sant Miquel i Sant Pere, de Jaume Cirera i Bernat Despuig, i el de Sant Miquel, obra de plenitud de Joan Mates-, dos dipòsits del ministeri de Cultura valorats en 1.250.000 €. Les quatre noves incorporacions que els visitants del museu podran veure a partir del setembre superen la xifra: Le bal blanc i La llotja , d'Hermen Anglada Camarasa; Collage-peinture , de Joan Miró, i Interior del Moulin de la Galette , de Ramon Casas han estat adquirits pel ministeri per un total de 1.620.000 €.

Maria Ángeles Albert, directora general de Belles Arts, va detallar ahir el procediment per comprar les obres: "Ha estat en concepte de pagament d'impostos. Els antics propietaris dels tres quadres i el collage van oferir-los per pagar el deute tributari, i després de les valoracions pertinents van ser taxades per aquest valor". El ministeri ha optat per la mateixa estratègia a l'hora d'incorporar dues noves obres al Prado, mitja dotzena de ceràmiques de Manises al Museu de Ceràmica de València i Gouache-dessin , de Joan Miró, al Reina Sofía. De la suma total de la despesa (3.400.000 €), gairebé la meitat anirà a parar al MNAC. Gràcies a Collage-peinture, l'obra de Miró, una de les més destacades i personals del segle XX, hi queda representada, encara que sigui a partir d'una de les miniatures que el pintor i escultor va fer entre el 1933 i el 1934, en rigorós blanc i negre -i sobre paper de vidre- amb la voluntat d' assassinar la pintura. El MNAC ja té un Miró, això és un fet; també és veritat, però, que el valor de Collage-peinture (160.000 €) és molt inferior al de Gouache-dessin , 43a obra mironiana que el Reina Sofía podrà penjar en una de les seves parets (1.000.000 €).

"La bona notícia és que les quatre noves adquisicions aniran directament a sala -recordava Joan Pluma, director general de Patrimoni Cultural-. Les peticions es van atendre ràpidament i amb efectivitat: ens agradaria que aquest fos el ritme habitual de col·laboració entre l'Estat i Catalunya".

Les dues cares del ball

El magnífic Le bal blanc (1900), d'Hermen Anglada Camarasa, serà una de les perles pictòriques de la segona generació modernista catalana, que serà complementada per La llotja (1901-1902), quadre petit però amb la força i l'onirisme subaquàtic que caracteritza el bo i i millor de la producció del pintor barceloní.

Si Anglada Camarasa omple les seves teles de tons verds i grocs amb un punt delirant, el negre sever predomina a Interior del Moulin de la Galette , de Ramon Casas. L'obra, pintada entre el 1890 i el 1891, té com a escenari l'interior d'un dels balls més populars de París. A diferència de Ball del Moulin de la Galette , pintura que encara es pot veure al Cau Ferrat de Sitges, Casas defuig els moviments -siguin més o menys eixelebrats- i se centra en una taula on una parella xiuxiueja alguna cosa al davant d'una dona de mirada perduda, probablement gelosa i infeliç.