Montserrat Bartuí: “Per frenar la pandèmia no s’hauria de barrejar humanitat i política”

BarcelonaMontserrat Bartuí (Barcelona, 1969) es filòloga semítica i periodista. Fa 12 anys va deixar la càmera per incorporar-se a Metges Sense Fronteres (MSF). Ha treballat a països com el Congo, el Nepal, Haití, Zàmbia, Zimbabwe, Malawi, República Centreafricana, Uganda, el Níger, Sierra Leone, el Senegal, Angola, Guinea Bissau, Síria, Etiòpia, el Sudan del Sud o el Txad. Ara forma part de l’equip que lluita contra el covid-19 en residències de gent gran.

Se li deu fer estrany anar amb l’armilla de MSF en un vagó de metro de Barcelona.

Mai m’havia pensat que treballaria aquí a casa. I tot se’m fa molt estrany. Soc l’única passatgera que va dreta dins el vagó. Aprofito per observar la resta de passatgers. Joves i grans van asseguts, tocant els bancs, les parets i les baranes alhora que juguen amb el mòbil. És el mateix mòbil que després, inconscientment, s’acostaran a la cara per trucar a casa o als amics. O la dona que, perfectament equipada, de sobte obre la bossa, en treu unes pastilles, s’aparta la mascareta i se les posa a la boca amb els guants posats. ¿I aleshores de què serveix portar guants? Quan veig coses així penso que així no acabarem mai.

I això com s’arregla?

Una de les coses que sempre fem quan fem una intervenció en un terreny és la promoció de la salut: persones que van a la comunitat i expliquen què s’ha de fer i què no, però sobretot expliquen per què. Al Congo havíem de fer-ho amb teatre de carrer o plantant-nos a cridar amb un megàfon, però aquí tenim tots els mitjans. Cal detectar els dubtes o errors més habituals i resoldre’ls.

Potser no ens hem sabut adaptar a l’emergència. Començant pel sistema de presa de decisions.

Per frenar la pandèmia no s’hauria de barrejar humanitat i política. Com més gran és l’emergència més curta ha de ser la cadena de presa de decisions i al capdavant hi ha d’haver algú que en sàpiga. Una de les coses que més sorprèn és que no hi hagués un pla de preparació per a la emergència, però és com si aquí mai s’hagués contemplat que això podia passar.

Què canvia treballant a casa?

De sobte ens hem sabut fràgils i aquesta fragilitat ens ha fet sortir sentiments i emocions que teníem guardats ben endins. A nivell emocional és molt més intens: els emergencistes estem acostumats a mirar només endavant, com els animals de càrrega, perquè si mires a dreta i esquerra t’espantes. Però ara em truca una amiga per dir-me que té el nòvio ingressat l’UCI, o una altra que m’explica que se li ha mort el pare. Ha estat una lliçó de vida, adonar-nos que de cop nosaltres també som víctimes i protagonistes de l’emergència. També físicament és més esgotador: quan torno a casa al vespre m’ho trobo tot per fer. He de posar immediatament la roba a la rentadora, dutxar-me per assegurar-me que estic neta, fer-me el sopar amb la nevera buida, estendre la roba en plena nit i després trucar a la família i als amics que estan afectats. Em recordo a mi mateixa i en silenci “Encara gràcies que tinc rentadora, aigua corrent que surt per l’aixeta, electricitat i roba neta per canviar-me cada dia”.

¿Creu que com a comunitat tenim menys resiliència que als països amb menys recursos?

Als països on treballa MSF la gent, des de petits, ha desenvolupat una capacitat de resiliència, perquè les epidèmies són recurrents. I han creat sistemes de control de l’estrès que nosaltres no teníem. I aquí no sabem ni com posar-nos-hi. Hem passat el típic procés psicològic: primer la negació, fins que comences a acceptar que aquesta és la situació i que l’hem de viure i adaptar-nos-hi. És un bany de realitat per recordar-nos que no som diferents i que tots vivim en un mateix planeta que demana una mica de respecte i d’humilitat. La humanitat està passant per situacions semblants a aquesta cada dia. Som nosaltres els que no ho havíem viscut mai. Aquí ens pensàvem que no érem vulnerables.

¿Com ha estat l’experiència de treballar en residències de gent gran?

Ha estat impactant arribar a algunes residències que fan feredat i de cop t’adones que allà dins hi ha tota la nostra saviesa. La gent que va néixer amb la Guerra Civil i ara arriben al final engabiats en habitacions. “Els que no es morin de covid es moriran de pena”, ens deien els treballadors. Et sobta, perquè als països on treballem molt poca gent arriba a fer-se vella però els avis són molt respectats: són com la nineta dels ulls de les cases. L’altre dia intentava explicar-li a un col·lega congolès què és una residència i no ho entenia. Allà deixar els avis sols seria impensable. Seria bonic que després de tot això fóssim més sensibles a aquesta realitat. Una de les coses que més he valorat amb aquesta emergència és el luxe de tenir uns pares grans que estan junts, i que s’estimen.

¿Què li diuen els seus companys que treballen encara als països del sud?

Estic ferida, física i moralment, però una de les coses que més il·lusió em fan són els missatges dels companys de feina de tot el món que m’escriuen per donar-me ànims mentre em diuen “Avui és el món al revés”.

¿Què li diria al personal sanitari que està en primera línia i no havia viscut mai una situació semblant?

Només els puc dir una cosa: gràcies. Però el missatge és per a la població de Catalunya: que fem el que calgui per mantenir aquesta sanitat pública, que és un tresor i no existeix a la majoria dels països del món. I un altre per als polítics: amb la salut no s’hi juga, una mica de respecte. Prefereixo ser pobra que no tenir salut.