Mor Carles Sentís, degà del periodisme català

BarcelonaS'apaguen els llums de sala per al vell espectador. Carles Sentís moria ahir, als 99 anys, després d'una fructífera carrera com a periodista que creua gairebé tot el segle XX i arriba fins al 17 de juny passat, quan va aparèixer el seu últim article a La Vanguardia , dictat com en els últims temps a una fidel secretària a causa dels problemes de vista. Se'n va una figura polèmica: la seva adhesió al franquisme -i la ràpida adaptació a la democràcia- li va reportar crítiques i enemics. Però una trajectòria dilatada com poques, la qualitat literària de la seva prosa i la capacitat de sintetitzar històries en l'observació de tot just un grapat de detalls l'erigien en degà del periodisme a Catalunya.

Preguntat en una entrevista recent quin consell donaria a un hipotètic estudiant de 19 anys, la resposta era reveladora: "Evita conflictes, busca la moderació, sigues discret i no busquis enemics". Hi ha un capítol de la seva vida que revela una presa de decisió transcendent: fuig a Itàlia per por a la violència anarquista. L'endemà, un escamot de la FAI assassinava el també periodista Josep Maria Planes. Sentís marxaria després a França, amb Cambó, i ja no abandonaria la proximitat amb el poder durant les dècades següents: secretari de l'heroi de guerra Rafael Sánchez Mazas, director de l'agència Efe en ple franquisme, avalador del retorn de Tarradellas a Catalunya i conseller del seu primer govern, diputat de la UCD al Congrés, pròxim al rei Joan Carles...

Seria reduccionista, tanmateix, acotar la seva figura a la de mer altaveu de vencedors i elits. Un dels seus llibres més celebrats és Viatge en transmiserià , que aplega una sèrie de reportatges apareguts el 1932 a la revista Mirador sobre els autocars clandestins que duien immigrants murcians a Catalunya. Sentís va pujar en un d'aquells vehicles insalubres per explicar de primera mà la particular odissea de milers d'immigrants. Contribuïa així a la importació a Catalunya del reporterisme modern, procedent dels EUA, en què l'observació directa era clau. En aquests anys desenvolupa el seu estil, impregnat d'un humor subtil, gairebé britànic, que es distancia del subjecte retratat amb la ironia.

Amb la guerra s'accentuen els clarobscurs del personatge. Escriu des d'Europa com a membre del servei d'informació de Francesc Cambó i això empeny Eugeni Xammar a acusar-lo d'espia franquista, estigma que l'acompanyarà des de llavors. També Ramon Barnils l'assenyala i el 1979 escriu: "L'espia de Franco és el Sentís, apa", una afirmació que després documenta en tres articles a El Temps titulats Un tomb per la púrria . "Jo era periodista: feia informació oberta... igual que ara! Sí que hauria pogut espiar si m'hagués quedat a Barcelona, però... què podia espiar des de França?", es defensava Sentís l'any passat, en uns termes similars als que utilitzava en el primer volum de la seva autobiografia, Memòries d'un espectador (1911-1950) , on negava el càrrec.

El seu article més polèmic de l'època va ser Finis Cataloniae? , dedicat a l'exili de la resistència republicana, subtitulat La 'fi' d'una pel·lícula de gàngsters i aparegut el 17 de febrer del 1939 en una Vanguardia que ja havia afegit española a la capçalera. "Ja comencen, doncs, les baralles i el descàrrec del mort. La desgràcia no els farà més dignes", diu Sentís, que critica durament el pistolerisme dels últims anys. "Aquella Catalunya s'ha acabat: però la Catalunya real, que diria el vostre i el nostre car Charles Maurras, avui, precisament, es comença a despertar".

El 1944 s'embarca en una nova aventura periodística: acompanyar el general Charles de Gaulle en la seva campanya a l'Àfrica, aprofitant que s'havia generat certa fama d'aliadòfil i que, durant els mesos anteriors, havia enviat cròniques des de la França no ocupada. Escriu també des del camp de concentració de Dachau, encara amb els presoners a dins. Va ser així mateix un dels dos únics periodistes espanyols que es van poder acreditar per seguir el judici de Nuremberg, la qual cosa després li va facilitar poder informar des de primera línia dels treballs de creació de l'ONU. La fama de Sentís toca el seu cim. "Ningú no m'ha exposat la situació d'Espanya en aquest moment amb la claredat, la precisió i el cop d'ull amb què me la tramet vostè. Vostè, amic Sentís, és el primer escriptor espanyol per als alts reportatges, com només es troben en algunes revistes dels Estats Units", li escriu Cambó en una carta des de Buenos Aires el 1946.

Però les ombres són persistents. I el poeta Juan Ramon Jiménez l'acusa d'haver participat en el saqueig de la seva biblioteca personal, extrem que el periodista nega en el primer volum de la seva autobiografia i ho titlla de "calúmnia". Ja als anys 60, Sentís es perfila com a possible successor de l'infamat Luis Martínez de Galinsoga al capdavant de La Vanguardia . Però Manuel Fraga, ministre d'Informació, té altres plans i, per fer emmudir les veus que li reclamen un català per dirigir el diari dels Godó, el mateix dia que postula Xavier de Echarri (madrileny d'origen) per comandar el rotatiu anuncia que Sentís dirigirà l'agència Efe, "càrrec encara més important". Posteriorment, serà també director del diari Tele/eXprés i de Ràdio Barcelona.

Durant la represa democràtica, l'activitat política de Sentís s'intensifica. És diputat al Congrés per la UCD entre el 1977 i el 1982, quan passa a ser conseller del regne. Ho compatibilitza amb una conselleria sense cartera amb Tarradellas a la Generalitat. Però la doble condició de periodista i polític li reporta tensions. El director de La Vanguardia d'aleshores, Horacio Sáenz de Guerrero, envia una carta a Carlos Godó i el seu fill Javier queixant-se que Sentís, membre del consell de direcció, té "una flagrant postura partidista". La sang no arriba al riu però Sentís deixa de publicar durant la campanya electoral com a gest per salvaguardar la imatge d'independència que es vol atribuir el diari. "Sempre he tornat al periodisme i encara aguanto. Tot el que no ha estat periodisme en la meva vida professional ha sigut temporal", explicarà anys després en la presentació del que haurà estat el seu últim llibre.

Progressivament abandona la primera línia informativa i se centra en l'anàlisi de l'actualitat a partir del seu ampli bagatge històric. És editorialista habitual del diari dels Godó i membre consolidat del seu consell de direcció. Presideix el Centre Internacional de Premsa de Barcelona i esdevé degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Plouen els reconeixements: premi Ciutat de Barcelona, Premi Nacional de Cultura de periodisme escrit, Creu de Sant Jordi, Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona...

Mentrestant, a La Vanguardia hi publica un article cada divendres, sota l'epígraf de Vell espectador , i dóna sortida a la segona part de les seves memòries a Cien años de sociedad , un títol en què es permetia un arrodoniment a l'alça fins a completar el segle que la vida, al final, no li ha concedit.