Mor als 70 anys el xilè Raoul Ruiz, el cineasta lliure

Barcelona.Si la pèrdua de qualsevol artista excepcional és sempre motiu de dol, la d'un autor com Raoul Ruiz, que passava per un moment excel·lent, és particularment frustrant. La mort del cineasta posa punt final a una prolífica filmografia, tan personal com inabastable, una quantitat irrefrenable de passió fabuladora que el crític francès Serge Daney va definir amb encert quan va assenyalar que "tota història és immortal; o això diuen, al menys, totes les de Raoul Ruiz".

Intel·lectual, escriptor, poeta, erudit del cinema -va posar les seves idees per escrit el 1995 a Poéticas del cine - i agitador de l'escena teatral xilena abans de dedicar-se al cinema, va abandonar el seu país natal arran del cop d'estat del 1973. Va començar un exili francès que va acabar sent profitós per a la seva carrera i que el va situar a l'epicentre de la cinefília mundial. Els francesos, sempre ràpids a l'hora de reconèixer i nacionalitzar el talent forà, no van trigar a acollir-lo com un dels seus i fins i tot li van dedicar, a finals dels 80, una edició monogràfica a la prestigiosa revista Cahiers du Cinema , un privilegi exclusiu de mites com Hitchcock, Welles i Eisenstein i de cineastes de la casa com Rohmer i Godard.

La retòrica del cinema de Ruiz és bella, irònica, cultivada. Alguns dels títols que li van proporcionar el reconeixement internacional durant la seva etapa inicial -en la qual ja es movia a cavall de diferents formats (vídeo i cel·luloide), mitjans (cinema i televisió) i països (França, Portugal, Itàlia)- van ser Tres tristes tigre s (1968), una adaptació del dramaturg Alejandro Sieveking molt influïda per la Nouvelle Vague i La hipòtesi del quadre robat (1979), el primer èxit europeu, una pel·lícula construïda a partir de tableaux vivants que explica l'enigmàtica història d'una pintura del segle XIX. Més tard arribaria Les tres corones del mariner (1983), una de les pel·lícules més representatives de l'estil laberíntic i literari del xilè, sempre disposat a experimentar amb la imatge i el llenguatge.

Les tres vides de Ruiz

Si l'exili va determinar un primer punt d'inflexió a la carrera de Ruiz, el següent va ser el gran èxit de Tres vides i una sola mort (1996), el penúltim treball d'un Marcello Mastroianni que es multiplica a la cinta en quatre personatges. La pel·lícula, que era la primera a estrenar-se comercialment al nostre país, va inaugurar una etapa de pressupostos menys cenyits i càstings amb més glamur en què les pel·lícules del xilè -que no defallia en el seu frenètic ritme de producció- esdevindrien una presència habitual a la cartellera, amb títols com el Lleó de Plata a Berlín Genealogies d'un crim (1997), amb Catherine Deneuve, l'aventura americana d' En braços del meu assassí (1998), l'ambiciosa adaptació de la novel·la de Proust El temps retrobat (1999) i Klimt (2006), el retrat biogràfic del pintor austríac, protagonitzat per John Malkovich.

Amb motiu de la presentació de la seva última pel·lícula, Misteris de Lisboa , Ruiz confessava al Time Out que des de feia un parell d'anys sentia "cada rodatge com l'últim", i que aquella setmana en començava un, La noche de enfrente . Malauradament, ha estat l'últim.