Música física
El barceloní Pau Vallvé es va alegrar en veu alta de la seva capacitat de convocatòria obrint la quarta cita del cicle de concerts Caprichos de Apolo. Era d'esperar, però. Tot i fer-hi de teloner, el seu concert a La [2] de l'Apolo era l'estrena a Barcelona de 2010 , el disc amb què a finals de l'any que li dóna títol Vallvé va recuperar el seu projecte personal després de matar Estanislau Verdet i aparcar Ü_ma, el projecte que compartia amb Maria Coma mentre eren parella.
Amb Vallvé a la guitarra acústica i a la veu, Jordi Casadesús al baix i Coma als teclats i a la meitat de la bateria (ella tocava la caixa i Vallvé, el bombo), el trio va anar enfilant amb eficàcia les cançons de 2010 , un disc de pop amb una producció exquisita que té en l'emoció una de les seves millors aliades. Tot i les dimensions mínimes de la formació, les cançons van sonar riques i plenes gràcies a la cura a l'hora d'adaptar els arranjaments de les cançons al format de trio, que creixia amb l'ús de pedals de loops .
El repertori es va basar en les cançons del nou àlbum, que va sonar gairebé sencer, amb un parell de concessions a Ü_ma i Estanislau Verdet, una de les quals va enllaçar amb una versió de Santos que yo te pinte de Los Planetas. L'altre cover de la vetllada va ser el d' All is full of love , de Björk, que Vallvé inclou al disc. I no va faltar Protagonistes , el poderós primer senzill del disc, que Vallvé va abordar en una versió més suau, en un intent de boicot deliberat ("No vull acabar en una festa major tocant amb Els Amics de les Arts", va dir), però que va créixer fins a assolir tota la intensitat de l'original.
Els caps de cartell, però, eren el duo suec Wildbirds & Peacedrums, que portaven per primer cop a Barcelona la seva peculiar proposta de només veu i percussió. Una proposta que creix en directe i a la qual els seus discos -tres, l'últim ( Rivers ) editat l'any passat- no fan justícia: cal veure'ls en directe.
El duo el formen la cantant Mariam Wallentin i el seu marit, el bateria Andreas Werliin. Wallentin -que també toca la steel drum - té una veu de diva soul que modula sense esforç aparent, jugant amb el volum, allunyant-se del micròfon i cantant a viva veu o murmurant gairebé per a ella mateixa i fent petites percussions vocals. La seva passió posa la pell de gallina. El seu lament, però, de vegades proper al soul, d'altres al blues, d'altres a l'espiritual negre, arriba gairebé nu, només acompanyat per la steel drum i la bateria de Werliin, propera al post-rock més enèrgic i plena de ritme. El resultat és una proposta molt personal i suggeridora, que resulta intensament física.
