Societat 08/07/2019

Nicco Mele: “Sigues radical i divertit: es pot fer sense mentir tota l’estona com fa Trump”

Entrevista al professor de la Harvard Kennedy School Viral

Sònia Sánchez
4 min
Per a la càmera de l’ARA, el professor Nicco Mele va posar en pràctica el seu propi consell: cal ser boig i radical per cridar l’atenció.

Sorprèn el fotògraf arremangant-se la camisa per lluir el tatuatge que porta al braç. O es posa unes ulleres vermelles que trenquen la sobrietat del vestit amb corbata. Davant la càmera de l’ARA, Nicco Mele va voler posar en pràctica el seu propi consell: sovint cal ser boig i radical per captar l’atenció. Una recepta apresa de l’era Trump, que és també l’era de la viralització digital. Professor a la Harvard Kennedy School i autor de The end of big: How the internet makes David the new Goliath, aquest experiodista i exvicepresident de Los Angeles Times s’ha especialitzat en l’impacte de la tecnologia en els mitjans i la política. Un impacte que, diu, els obliga a reinventar-se del tot.

Obama ja va utilitzar internet per fer campanya, però Donald Trump en va treure més rendiment, oi?

L’ús d’internet i del big data per fer perfils dels votants no és nou. George W. Bush ja ho va fer servir, però per decidir on havia de comprar els anuncis televisius. Barack Obama va recaptar moltes donacions a internet, però va fer servir els diners per comprar anuncis televisius. Una setmana d’anuncis a la televisió fa moure les enquestes, i a internet no, per això durant anys es va pensar que internet no servia per persuadir votants. Però això pot haver canviat a les eleccions del 2016: Trump gairebé no va gastar diners en televisió sinó en campanyes de Facebook.

Allò va ser clau per a la victòria?

No ho sabem. És un candidat tan inusual i va guanyar per tan pocs vots que és difícil saber què ho va determinar. El que està clar és que Trump va fer servir internet de manera diferent, no només per recaptar diners sinó també per parlar directament al públic i modular com els mitjans tradicionals parlaven d’ell.

I ha declarat la guerra als mitjans.

Tots els presidents han odiat els mitjans, però entenien i respectaven el rol que juguen en democràcia. Trump no el respecta ni li importa.

Això perjudica la llibertat de premsa.

Perjudica la llibertat de premsa i, cosa més important, perjudica la democràcia. Les crítiques de Trump són a qualsevol tipus d’oposició, demonitza qualsevol mena de crítica al seu poder, fins i tot dels republicans. I voler aixafar les crítiques i no tenir oposició és força antidemocràtic, crec jo.

S’acabarà quan marxi Trump?

L’amenaça hi ha sigut sempre, en la política americana, recorda el senador McCarthy. Però sempre hem sabut contenir-ho. Ara Trump ho ha destruït. Podrem recompondre-ho? Espero que sí, però no soc gaire optimista. Part del repte és que Trump no juga amb les regles tradicionals i això posa els oponents en desavantatge. Els obliga a escollir: derrotar-lo amb les regles de sempre o llençar-les per la finestra.Una de les lliçons que Trump ha ensenyat a futurs líders és que volum i quantitat són més importants que qualitat. Una lliçó perillosa però que funciona en el món dels social media.

Així què recomana vostè?

L’única solució a llarg termini és tenir un sistema educatiu ferm, però malauradament als EUA no hi és. Si jo fos assessor de comunicació d’un candidat presidencial li diria que ha de mantenir un volum molt alt. En una presidència tradicional no es vol parlar gaire per centrar l’interès en certs temes, però això ja no funciona. Ara has de parlar tota l’estona de moltes coses, però ho pots fer sense mentir constantment com fa el president. Pots mantenir un volum alt i tot i així dir sempre la veritat. Un altre consell és que has de trobar maneres de ser divertit i de vegades radical, que per a Trump és el mateix. Això també pots fer-ho sense ser un mentider, sense ser lleig ni odiós. Bernie Sanders n’és un exemple.

I el problema de les fake news?

No m’agrada dir-ne fake perquè no sempre són falsedats absolutes, poden ser manipulacions. De mentides n’hi ha hagut sempre, en política. La diferència és la velocitat d’ara. Fa uns 15 anys algú va escriure un e-mail que deia que Obama era musulmà nascut fora dels EUA i allò es va fer viral, 100 milions de persones el van llegir. És un fenomen molt estudiat. De la desinformació n’hem après tres coses fonamentals: que els rumors i les xafarderies s’enganxen al cervell; que les correccions són contraproduents, i que la font de credibilitat és fonamental: si no ens fiem de la Fox no creurem res del que digui.

I les tres claus com ens ajuden?

Per combatre els rumors es pot fer la veritat més cridanera, per exemple fent més notícies, o canviar els algoritmes d’internet perquè prioritzin la qualitat. Sobre les correccions contraproduents, els periodistes han de canviar la manera d’explicar històries: si diuen “Obama no és musulmà” ningú en fa cas, però si entrevisten els padrins d’Obama allò arriba més. El més difícil és la font de credibilitat, perquè exigeix lideratge: que la Fox es negui a donar veu a qui diu que Obama és musulmà.

La viralització digital ho canvia tot.

Igual que la monarquia del XIX no estava preparada per a la industrialització i la classe mitjana, les institucions del segle XX no ho estan per a la revolució digital i els canvis en les equacions de poder. Igual que els pares fundadors dels EUA van imaginar un sistema de govern del tot diferent, ara tenim al davant la preciosa tasca de reimaginar les institucions democràtiques sota el poder redistributiu de la tecnologia.

stats