Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Nora Albert: “Les minories són les llavors lúcides que poden encendre focs”

Situa la seva vida en els cercles de les minories. També la seva obra. Nora Albert, nom literari d’Helena Alvarado, ha optat per la poesia, pel feminisme, per la mirada minoritària i per un lloc petit, Eivissa, on sempre hi ha, diu, “un temps d’excedència”

Fa devers vint anys que es va instal·lar a Eivissa. Helena Alvarado i Esteve, com a poeta, és Nora Albert. De fet, s’estima més que encapçalem aquesta pàgina amb el pseudònim que va elegir, mig femení, mig masculí, en haver de publicar el seu primer llibre de poemes. Amb aquest nom i amb el títol Lletra menuda ha guanyat el premi Ciutat d’Eivissa 2014 de poesia, un certamen literari que reivindica perquè “es manté en català i obert a la participació de tota la gent de l’àrea de parla catalana i, sobretot, dóna visibilitat a una Eivissa diferent”. Helena Alvarado o Nora Albert -tant és-, encara que viu al camp d’Eivissa, es belluga molt. Conferències, lectures, trobades literàries o traduccions la duen d’Itàlia a la Gran Bretanya, d’Eivissa a Mallorca o a Barcelona, on residí una part important de la seva vida, quan exercia de catedràtica de llengua i literatura catalanes a l’Institut Verdaguer. Amb tot, ella es defineix: poeta, assagista i traductora. Filòloga ja és, per a Nora Albert, “com un títol nobiliari”.

Per què un pseudònim?

Quan vaig començar a escriure, suposo que ho vaig fer per timidesa. Després ho vaig mantenir com a joc, un joc entre la part femenina i la masculina. Em dic Nora per la protagonista de Casa de nines de Henrik Ibsen, tot un símbol de la cerca de la llibertat femenina i feminista. I em dic Albert per una escriptora que he treballat molt, Caterina Albert i Paradís, qui signava amb el nom masculí de Víctor Català, i en l’obra de la qual ja el 1905 es percep clarament el trencament i el ressorgiment de la dona nova de principis del segle XX. Vaig decidir-me per un pseudònim en un moment que ja no són necessaris. Pensava que seria una escriptora anònima, però ja des del primer llibre que vaig publicar, l’editorial va dir que Nora Albert era el pseudònim d’Helena Alvarado.

Femení i masculí, feminisme, trencament o una dona nova. Suposo que tot això ens diu molt de vostè mateixa.

Des de petita he estat diferent, una persona de minories en gairebé tots els aspectes de la vida. De pares sords, ja vaig créixer amb la necessitat d’observar-ho tot, molt callada (i tan xerraina com m’he tornat), educada en el silenci, tot això ha passat a ser essencial a la meva vida. També de molt jove vaig estar a la vora dels moviments feministes i d’esquerres, que també eren minories. Som lesbiana i també en l’orientació sexual faig part d’una minoria. Fent un ràpid recompte, puc dir que som addicta a les minories.

Quin significat tenen per a vostè les minories?

Diria que les minories són les llavors lúcides que, sovint des del silenci, poden encendre focs. M’interessen les coses menudes. Hi ha infinitud de matisos i de components en tot el que és petit. Evidentment, també n’hi ha en tot el que és gran, però la riquesa de les petites coses és més sorprenent. La vida mateixa està feta d’instants petits que acaben per conformar una cosa gran. Pel que fa als moviments socials minoritaris, els trobem sovint situats al llindar i a punt perquè es precipiti alguna cosa. Les minories tenen una altra mirada, que no es barreja amb la mirada amansida de la multitud. Per això les minories poden percebre i desprendre aromes més interessants.

Què és Lletra menuda , el seu darrer poemari?

És, això, un poemari aparentment menut, amb versos decasíl·labs i en minúscula. En aparença també és senzill i es mou al voltant de l’escriptura i les lletres per parlar de la identitat individual o col·lectiva, de l’amor o el desamor, de la bellesa de les coses petites, del país petit. Però també és un exercici d’interrogació a la mateixa paraula, fins i tot podria plantejar la reinvenció d’un nou alfabet. Tornem a les minories que són les que conformen i pertanyen a un país petit i jo em sento bé als països petits. A més, la poesia no deixa de ser la lletra petita de la literatura, un llenguatge d’una minoria i per a una minoria.

Què hi cercà i què ha trobat a Eivissa? El país petit?

Sí, però també una manera de tornar a allò que tenia a la infantesa i a la vegada cercar allò que no vaig tenir. Vaig néixer a Lleida i, fins als 9 anys, no vaig veure la mar. No sap l’emoció que és veure per primer cop aquella immensitat platejada... A Lleida m’havia criat al camp, al secà, entre oliveres. Així que a Eivissa, després de viure molts anys a Barcelona, vaig tornar al camp i vaig buscar la mar. A més, a Eivissa sempre et queda un temps d’excedència per fer allò que t’omple.

És experta en literatura de gènere. Quina és la marca que la distingeix?

Els escriptors o escriptores inicialment som persones, però hem crescut dins una construcció social, tant les dones com els homes. És una marca que se sol reflectir en la literatura però tampoc no és decisiva. Durant la meva vida, he reflexionat molt sobre el fet d’haver nascut dona, però també he procurat esbandir tots els dubtes que aquest fet m’ha creat, treure’m de sobre totes les cotilles i els condicionaments que me molestaven. Els homes també s’han d’alliberar d’aquesta càrrega. Per esdevenir cada cop més persones és imprescindible que ens traiem la cuirassa.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de