ENTREVISTA

“La societat justifica socialment i judicialment la violència de gènere”

Escriptora i autora de ‘Feminismo para principiantes’, Nuria Varela té clar que tot el que s’ha aconseguit fins ara és gràcies a la lluita de milers de dones silenciades en una societat patriarcal

Nuria Varela (Mieres, 1967), que també és periodista, fa anys que treballa per la igualtat de gènere denunciant problemes com la violència domèstica i la bretxa salarial. Va ser cap de gabinet de l’exministra d’Igualtat Bibiana Aído, al govern de Zapatero. A banda de Feminismo para principiantes (amb il·lustracions d’Antonio Santolaya), també acaba de reeditar Íbamos a ser reinas, tots dos a Ediciones B.

En quin punt es troba actualment el feminisme?

El feminisme és el fruit de l’activitat política i del moviment social, i ara estem en un moment molt important de mobilització social.

I què passa amb el sector polític?

Tenim un govern que és contrari a la igualtat. Des que governa Rajoy només hem vist retallades tant en igualtat com en la lluita contra la violència de gènere. La reforma laboral té un component de gènere importantíssim: la precarietat en què ha situat la dona. S’han carregat fins i tot l’Institut de la Dona, que ha sigut el gran referent en polítiques d’igualtat.

¿Només és el govern del Partit Popular el que no està interessat a aconseguir la igualtat?

A la resta de partits polítics tampoc els interessa. Ciutadans ha incorporat al seu programa electoral totes les reivindicacions del neomasclisme, i Podem, per citar un altre exemple, tampoc està posant la igualtat a l’agenda política. Estem vivint uns moments de molta ceguesa i una prova d’això és el pacte d’estat contra la violència de gènere. El carrer es va mobilitzar perquè es fes de manera urgent i eficaç, i la realitat és que encara no s’ha posat en marxa ni té pressupost.

Si la classe política no vol moure fitxa, la igualtat serà difícil...

El feminisme és una història d’èxit, cadascun dels drets que hem assolit els hem hagut de lluitar molt durament, no ens han regalat res. Hem de seguir amb la mobilització social per moure la resistència que hi ha, tant política com d’una part de la societat.

¿Moviments com el #MeToo són fruit d’aquesta lluita?

Són fruit de tota la feina que s’ha fet des del feminisme durant el segle XX i el que portem del XXI. Ara milions de dones al món tenen consciència dels seus drets i llibertats. Ara recollim el fruit de tota aquesta feina, que sumada a la introducció de les TIC fa que un moviment internacional com el feminisme tingui molta capacitat de mobilització, i de manera ràpida.

Paradoxalment, però, vostè mateixa reconeix que en aquest context s’estan aguantant uns nivells de violència intolerables. Per què costa tant donar visibilitat a aquesta violència silenciada?

Perquè vivim en una societat que encara continua culpabilitzant les víctimes i tolera els maltractadors, violadors i assetjadors. A Espanya es castiga penalment el 4% de totes les denúncies. Aquesta violència, però, no només és impune als jutjats sinó també socialment. En el judici de la manada, per exemple, la societat ha vist per primer cop el que passa cada dia als jutjats: que a qui denuncia se li posa un detectiu, se’l culpabilitza, i s’assetja la víctima i no el violador. Tenim una societat que justifica, que perdona i que no castiga ni socialment ni judicialment la violència cap a les dones.

Quina explicació hi dona?

Que el patriarcat és molt potent. La seva força recau en el fet de normalitzar la desigualtat i de tenir a les seves mans el sistema educatiu. En ple segle XXI, el 100% del poder religiós i militar del món és masculí, el 90% del poder econòmic és masculí i el 80% del poder polític, també. L’enemic és molt poderós i té molts recursos, com per exemple el poder a l’aula.

Com es materialitza aquest poder?

La igualtat no ha entrat a l’aula de primària ni de secundària, ni als estudis superiors. A la universitat encara no es reconeixen els estudis de gènere. No haver consensuat uns mínims valors a l’aula és el gran fracàs com a societat. Ara mateix l’únic que importa són les matemàtiques i l’anglès.

Hi ha una part important d’escoles que estan treballant en un canvi de model educatiu...

És mínim, no veig que hi hagi coeducació a l’aula. El professorat no està format en igualtat, els llibres de text deixen molt a desitjar... Ens diuen que estudiem la història universal quan en realitat estudiem la història dels homes. A més ens estem enfrontant a fenòmens com el bullying i el ciberbullying, que també evidencien la falta d’una mirada de gènere, tot i que els estudis ens diuen que el 70% de les víctimes són nenes o adolescents.

¿El feminisme ha de fer autocrítica sobre algun aspecte?

Nosaltres no fem res malament, sinó que tot és fruit de la reacció patriarcal. Nosaltres no tenim la culpa de tot. Estic farta que se’ns demani perfecció al feminisme i a les feministes. Esclar que no som perfectes, però la desigualtat no és cosa nostra. Nosaltres ens enfrontem dia a dia a la desigualtat, però l’enemic és molt potent.

L’aconseguirem, aquesta igualtat?

No en tinc ni idea, però sí que tinc clar que de la meva vida a la de la meva mare hi ha un salt impressionant, i en relació a la de la meva àvia ni t’ho explico. Tot això ho hem fet nosaltres i tenint en contra el patriarcat.

Més continguts de