Publicitat
Publicitat

“Nen i presó són conceptes incompatibles”

Activistes catalanes obren una casa d’acollida al Nepal

Al Nepal quan una dona ingressa a la presó i no disposa de cap familiar que pugui fer-se càrrec dels seus fills, els nens també hi entren. Amb la voluntat de revertir aquesta injusta reclusió, Marina Portabella, Laura Recoder i Javier Hinojosa han creat l’associació Dream Nepal, que ha inaugurat a Katmandú una casa d’acollida que té cura d’aquests menors i que és la primera que no regenten activistes nepalesos. Portabella i Recoder han estat sis anys treballant com a voluntàries a l’Associació Amics del Nepal en una casa d’acollida de Bhimphedi amb nens orfes o amb familiars sense recursos. I tres anys més en una altra casa a la capital, propietat de l’organització governamental Nepal Children Home, on acullen infants amb els pares a la presó. Un temps en què han acompanyat els nens als centres penitenciaris per visitar els seus pares i els han ofert assistència sanitària i reforç escolar mentre milloraven les condicions dels orfenats amb material que aconseguien amb donatius.

Arran del devastador terratrèmol que va patir el país el 2015 van decidir fundar la seva pròpia ONG, Dream Nepal, que es finança amb les aportacions de fundacions i particulars: “Els dos orfenats eren del govern i amb el terratrèmol tot va ser un caos, els ajuts no arribaven, el personal no estava qualificat i ens trobàvem lligades de mans i peus perquè no ens agradava gens com funcionava i volíem tenir la nostra casa”, explica Portabella. La idea inicial era portar els infants d’aquests centres a MalaHome, com l’han batejat perquè mala significa rosari i alhora són les síl·labes inicials dels seus noms, però per Nadal van anar a la presó per parlar amb una mare i es van quedar de pedra quan van veure que hi havia desenes de nens vivint-hi: “N’hi ha que no han vist mai el carrer, així que en lloc de moure els que ja estan en orfenats, hem rescatat els que estan presos”. La casa ja estava preparada perquè era l’orfenat que dirigia l’activista Pushpa Basnet, que n’ha obert un de més gran gràcies als diners recaptats amb diferents guardons.

Nens de 4 a 16 anys

La nova llei d’orfenats del Nepal ha limitat la capacitat de la casa perquè les lliteres estan prohibides. “Ara hi viuen setze nens que tenen entre 4 i 16 anys, en podríem tenir un més, però així els podem donar una bona atenció”. Una atenció que dista molt de la que ofereixen els altres centres: “Els orfenats nepalesos estan sobreocupats i el personal depèn del govern, i, com que no cobren, hi ha una gran deixadesa, no els porten a veure els seus pares, la higiene no és la que hauria de ser i l’aigua escasseja. Aquí reben una atenció individualitzada i tenen assistència sanitària, educativa, psicològica i social i els fem un seguiment durant tres anys quan marxen”.

La casa disposa de dos directors, una cuinera, tres dones que atenen els nens, un metge que els visita regularment i una mestra d’escola bressol per als menors de sis anys. “Els més grans van a l’escola ordinària, però a cursos inferiors perquè malauradament no saben ni llegir ni escriure”. La seva integració a la casa ha sigut molt ràpida: “Tenen una capacitat de resiliència impressionant, en tres dies ja estaven adaptats i estan molt contents”, explica Portabella, que denuncia que “els fills no són culpables dels delictes dels pares i no tenen per què patir la seva condemna; nen i presó són conceptes incompatibles”. El problema és la pobresa extrema que assetja el país: “Quan el pare entra a la presó es queden amb la mare, però si ho fa ella l’infant queda reclòs perquè el pare abandona la mare i no vol cuidar-se’n. La família no pot fer-se’n càrrec perquè és el segon país més pobre de l’Àsia i veu normal que un cop a la presó es quedin allà amb la mare perquè la reclusió, a més, té mal karma ”.

La guerra civil de fa 13 anys ha massificat encara més les presons, on hi ha cel·les per a quatre persones ocupades per vint reclusos: “És com entrar en un campament de refugiats, la gent fa vida als passadissos amb matalassos perquè estan amuntegats, i els infants viuen en unes condicions lamentables”. Tot i així, algunes mares encara es resisteixen a deixar que els seus fills surtin dels centres penitenciaris: “A Europa els nens han de sortir abans dels tres anys, però al Nepal els poden tenir fins que vulguin, n’hi ha que en tenen catorze i han viscut tota la vida reclosos, les mares han de ser generoses perquè sovint els retenen i els impedeixen marxar”.

Aquí entra en escena Indira Ranamagar, presidenta de Prisoner’s Assistance Nepal, que ha rescatat un miler de nens de les presons en una tasca que va iniciar fa dues dècades i que s’ha traduït en vuit cases d’acollida: “Quan una mare vol treure el seu fill de la presó li fa la petició a ella, que ens la presenta perquè ens conegui”. La incessant tasca de totes elles està fent possible el que fa uns anys semblava un somni. Ara només queden una setantena d’infants a les presons. “Encara en són massa”, sentencia Portabella.

L'

Més continguts de