“Ningú es mereix un final així”

Els experts avisen que no poder cuidar els malalts, no acomiadar-se i no estar en família complica el dol

Se sentia una privilegiada: amb 28 anys tenia els quatre avis vius i sans. S’havia imaginat alguna vegada què passaria quan es morís el primer: què sentiria, quines paraules escriuria per acomiadar-se. “Però no m’havia imaginat mai que no aniria a l’enterrament ni que no podria abraçar el meu pare. És molt cruel”, diu l’Anna. Avui fa una setmana que el seu avi va morir amb coronavirus a l’Hospital d’Igualada. Era gran -tenia 89 anys-, però estava sa, no havia fumat mai i caminava cada dia. La família creu que es va contagiar al centre hospitalari, on hi havia la seva dona ingressada per una altra patologia. “Durant uns dies pensàvem què faria l’avi sense l’àvia, i de cop és pensar què farà l’àvia sense l’avi”, explica l’Anna. Ella posa paraules al desconsol de centenars de persones que aquests dies han perdut un familiar i, al tràngol d’una mort inesperada, hi han d’afegir la impotència d’un final en solitud i sense comiat. “Han estat tota la vida junts i no s’han pogut acomiadar. L’avi ha mort sol, sense parlar amb ningú. Ningú, ningú es mereix un final així”.

Els experts avisen que les morts per covid-19 poden arrossegar “dols de risc”, ja que hi coincideixen tota mena de factors que dificulten el comiat. “El dol es complicarà”, avisa Xusa Serra, infermera de la unitat d’acompanyament a les malalties i el dol de l’Hospital General de Catalunya i professora a la UIC. Segons diu, tots estem preparats per viure la mort d’una persona estimada, però ara “el dol pot encallar-se i sumar-se a altres dols”, com haver perdut la feina, haver de gestionar més d’una mort, no sortir de casa o no poder-se acomiadar.

Hi està d’acord Alba Payàs, psicoterapeuta i directora de la unitat de dol de l’Institut IPIR, que afegeix: “Tan important és acomiadar-se com haver pogut cuidar la persona que estimes i haver participat en les cures. Ens ajuda a preparar-nos i a dir coses importants sobre la gratitud, el perdó, l’amor”. L’Anna no deixa de pensar que ni la dona, ni els fills ni els nets eren amb l’avi quan va morir. “Són morts amb una dimensió traumàtica molt alta”, admet Payàs. Es forma un còctel de dificultats: la soledat del malalt i la família, la falta d’informació, l’impacte de la notícia, la impossibilitat de consolar amb una abraçada.

No saber res durant dies

“A l’hospital van desbordats i durant dos dies no ens van trucar i no sabíem res de l’avi. L’angoixa de pensar que si es moria potser no ho sabríem era horrorosa. De cop, el pronòstic havia empitjorat molt”, recorda l’Anna. L’endemà de la mort la família es va reunir a través de les pantalles per fer el comiat que mai haurien imaginat. “Els nets vam llegir el que havíem escrit i també vam estar en silenci, i al final vam aplaudir”.

Una setmana abans la Irina també havia hagut d’acomiadar la seva àvia a través de la fredor d’una videoconferència. La Pilar va morir de càncer als 88 anys en una ciutat confinada. Només la família que viu a Igualada va poder anar a l’enterrament. “La meva cosina em va trucar i vaig seguir la cerimònia a distància”, diu. La Irina s’havia fet a la idea en les últimes setmanes que la seva àvia s’apagava a poc a poc, però no amaga la impotència que sent per no haver-se pogut acomiadar. “Com puc fer el dol, si estic tancada a casa? Si almenys pogués sortir a treballar, a córrer, estar amb la família... Així el dol seria menys dur, més suportable”, diu.

El primer any després de la mort d’algú que estimes és el més difícil, perquè tot passa per primera vegada sense aquesta persona. En circumstàncies habituals, als dos o tres anys es comença a conviure amb l’absència, però la crisi sanitària actual pot provocar desordres de dol prolongat, és a dir, que hi haurà persones a les quals la mort d’un familiar els provocarà “conseqüències per a la seva salut física i mental”, diu Payàs. Aquestes expertes donen consells per evitar-ho. La directora de l’Institut IPIR ressalta la importància de “compartir els sentiments de culpa” i de tenir en compte que, malgrat que el dol és un procés natural que tothom ha de passar, no ha de fer vergonya contactar amb professionals especialitzats -n’hi ha de gratuïts- per demanar ajuda i poder “recuperar l’esperança i la il·lusió per la vida”.

Els nous enterraments

Serra proposa adaptar, en la mesura que es pugui, els rituals de comiat. Per exemple, demanant a les funeràries que s’enterri el difunt amb una bossa amb objectes personals o dibuixos dels familiars, fins i tot dels més petits de la família. “És com posar una tireta. No podem tenir la sensació que el pare, la mare, l’avi o el tiet ha mort com un gos. S’ha d’humanitzar tant com sigui possible”, assegura. També recomana guardar alguna peça de roba del difunt dins d’una caixa i afegir-hi objectes significatius, com fotografies. “El primer any d’absència aquesta capsa fa molt servei, i a poc a poc veus que necessites obrir-la menys. Això indica que el dolor va passant, i al final t’adones que t’has curat perquè has aconseguit transformar un dolor molt gran en la tendresa que deixen els records”.

L’Anna i la Irina s’enfronten ara a conviure amb l’absència de l’avi i l’àvia i a gestionar no haver-los pogut acomiadar com elles voldrien. Mentrestant, s’aferren al que poden. La Irina, a l’últim dinar familiar, només uns dies abans que l’àvia morís, en què van estar tots junts i van celebrar que una cosina està embarassada. L’Anna, a l’última abraçada amb el seu avi: “Em calma saber que ha marxat en un any bo, amb tota la família sana i unida”. Mentrestant, totes dues compten els dies per tornar a Igualada, abraçar la mare i el pare i estar en família.

La guia del Col·legi de Psicòlegs

Durant l’ingrés

Intenteu transmetre tot el que li volíeu fer arribar, pregunteu-li com es troba, respecteu els silencis i eviteu donar consells.

Comunicar la mort

Podeu escriure unes paraules i convocar les persones que l’estimaven a una cerimònia quan tot hagi passat.

Ritual de comiat

Malgrat no poder celebrar una cerimònia “normal”, sí que podeu celebrar un ritual a casa i fer que el segueixin altres persones per internet. Podeu utilitzar elements simbòlics.

El dol

Intenteu parlar amb naturalitat del tema i eviteu animar els altres amb frases com “No ploris” o “És llei de vida”. Valoreu contactar amb professionals del dol. No jutgeu la manera de sentir dels altres i accepteu que cadascú viu el dol diferent.