“No hi havia crits, impressionava la feina en silenci”

BarcelonaAquella guàrdia d’agost, el Dani Martínez era al centre que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) té a la Vila Olímpica escurant el cafè quan els va arribar l’alerta. “Ens avisaven d’un atropellament a la Rambla, però no van passar ni trenta segons que ja sabíem que es tractava d’un atemptat terrorista”, recorda. En els dos minuts escassos que va durar el trajecte en l’ambulància van ser poques les paraules que es van intercanviar amb la tècnica sanitària que l’acompanyava : “Ens vam dir que havíem d’anar amb molta cura”.

El que diferenciava aquell servei d’altres amb múltiples víctimes en què el Dani ha actuat com a infermer en quasi 13 anys d’experiència al SEM era, justament, “la intencionalitat dels fets”. Sabia que hi havia la possibilitat que el perill no hagués passat, però calia atendre les víctimes i així ho van fer. Van ser la primera unitat a arribar, i ell, l’encarregat de muntar al capdamunt de la Rambla (davant del Zurich) el primer dels dos hospitals de campanya que van funcionar aquell dia, un a cada extrem del tram de la Rambla per on va tenir lloc l’atropellament.

El primer que recorda és la gent corrent en direcció contrària i, de seguida, els ferits a terra. “Tots tenien algú al costat, ja fos un vianant, un guàrdia, un treballador de BCN Neta o un cambrer de la zona”, relata. Els efectius sanitaris que coordinava el Dani van començar sense pausa la classificació de les víctimes. Primer, per colors (vermell els més greus, groc els menys greus, verd per als lleus i una identificació negre per als qui, per desgràcia, van morir en l’atemptat). En permanent contacte amb el centre de coordinació sanitària, van fer les derivacions als hospitals. En 20 minuts arribava el primer ferit a un centre hospitalari, en 40 el primer entrava a quiròfan. “Es va treballar molt bé en equip dins del SEM i en coordinació amb la resta de cossos i això va ser la clau de l’èxit”, subratlla. En les primeres 48 hores posteriors als atemptats no va morir cap pacient.

Els havien preparat a consciència per si aquest moment arribava. Cursos, simulacres i molta formació. Tothom va respondre, insisteix. D’aquelles hores d’hospital de campanya (primer a l’exterior i després a dins la botiga Sfera) en recorda el silenci. “Ho destacava tothom. No hi havia crits ni nerviosisme, impressionava la feina en silenci”, descriu.

El silenci imponent d’aquell dia que el va acompanyar durant tota la nit, primer quan va plegar i va tenir el primer contacte amb companys i amb els psicòlegs del SEM. El silenci del camí de tornada a casa i de quan va arribar-hi a les cinc de la matinada. No podia dormir, però ja l’havien advertit que era normal. L’endemà tocaria respondre moltes preguntes de la família i els amics que sabien que era allà. Amb el silenci, va pensar que la millor manera de passar l’insomni era agafar paper i bolígraf i escriure tot el que havia viscut aquell 17-A.