L'ESTRENA DE LA SETMANA

Russell Crowe lidera 'Los próximos tres días', el nou film de Paul Haggis

No sense la meva dona

Isi escollim viure en la nostra pròpia realitat?-, es pregunta en veu alta John Brennan (Russell Crowe), professor de literatura, durant una classe sobre el Quixot. Té motius per voler veure gegants en lloc de molins: la seva dona fa dos anys que està empresonada, el seu fill està creixent sense una mare i l'esperança de canviar aquesta situació per vies legals s'esvaeix sense remei. Brennan no vol acceptar aquesta realitat, però en lloc de fugir a un món de fantasia decideix posar-hi remei: alliberarà la seva dona de la presó per la força, sigui com sigui.

El cinema nord-americà és ple d'històries de superació en què l'individu s'enfronta a la institució (en aquest cas al poder executiu de l'Estat). "No ho pots fer". "Sí que puc". "No, no pots". "Ja ho veuràs". I al final, si els motius són purs i la voluntat ferma, ho aconseguirà, i tothom reconeixerà que, al cap i a la fi, l'individu tenia raó. Ja ho deia David Simon, el creador de The wire , que hi ha una raó perquè ens venguin aquesta història una vegada i una altra, i és que en el fons tots sabem que en el segle XXI l'individu cada vegada és menys i menys important, i no a l'inrevés.

Paul Haggis enfronta el personatge de Crowe a una tasca quixotesca. ¿Com pot un professor universitari trencar els controls d'una presó d'alta seguretat i escapar de la persecució policial? L'individu aquí està sol davant la institució. A Caballero sin espada (Frank Capra, 1939) el senyor Smith creu en el sistema polític que denuncia; Bernstein i Woodward es recolzen en el periodisme per denunciar Nixon a Tots els homes del president (Alan J. Pakula, 1976); el fiscal Garrison porta a judici la conspiració per assassinar Kennedy a JFK (Oliver Stone, 1991). Però Brennan no té res on es pugui recolzar. L'individu haurà de lluitar en solitari o resignar-se. Al segle XXI, la felicitat pot sortir cara.

Los tres últimos días és un thriller dramàtic -o més aviat un drama esquitxat de suspens- que, amb un ritme pausat, potser un pèl massa i tot, ens explica els esforços d'un home per canviar el destí de la seva família i les dificultats i renúncies morals que l'acompanyen en aquest procés. El resultat transpira una visió bastant fosca per a un producte d'aquest tipus, un pessimisme que ja ressonava al final de l'anterior pel·lícula de Haggis, A la vall d'Elah (2007). És d'agrair que l'autor hagi fugit del maniqueisme i l'ambició sense mesura del seu debut - Crash (2004)-, però no ho és la manca de personalitat cinematogràfica pròpia del producte, que opta per un estil visual nerviós, mogut, d'àgil muntatge, un model narratiu de thriller realista post-Bourne que fa una identificació automàtica entre naturalisme i l'estil de càmera documental, que ja hem vist a massa pel·lícules en els darrers anys.

En qualsevol cas, tant per la cruesa amb què es revisa el mite de la llibertat individual en el context nord-americà com per l'eficiència amb que es narra i planifica l'execució de la fugida de la presó, estem davant d'una pel·lícula apreciable, que es deixa veure i no fa nosa en una cartellera que fa setmanes que no aporta gaires alegries.

Més continguts de