No privem del dret a agafar el toro per les banyes
Lingüista I EscriptorFa sis mesos, en l’article ‘Immigrant’ i ‘migrant’, precisió i correcció política (29-1-16) vaig citar la resposta de Javier Marías a un lector que, molt ofès, l’havia instat a retirar el mot discapacitat del seu vocabulari per passar a dir-ne diversitat funcional. Deia Marías, amb més raó que un sant, “que a un escriptor no se li pot demanar que renunciï a la riquesa i precisió de la seva llengua”. I hi afegia una reflexió que em sembla clau en aquest tipus de polèmiques: hi ha significats que acaben sempre tacant el seu significant, i no és pas canviant de paraula que el problema es resol sinó canviant la mentalitat social que fa que el concepte que aquell mot vehicula generi rebuig.
Però el pitjor, en aquest cas, és que es canvia una paraula que s’entén per una que dissimula o amaga el problema. És com si, en lloc de cec, diguéssim fi d’orella, amb l’excusa que un cec afina més altres sentits per compensar la ceguesa. Com a estratègia, respon a l’obsessió de positivitzar-ho tot, com si la millor manera de superar un problema fos ignorar-lo en lloc d’admetre’l i de fer que es tingui en compte.
La persona que té una discapacitat la seguirà tenint per molt que en diguem diversitat funcional. Si jo tinc una discapacitat -i tots en tenim d’un tipus o altre (si bé és innegable que algunes creen problemes incomparablement més greus)-, m’interessa que se sàpiga i que no se’m jutgi i se m’exigeixi com si no la tingués. És sobre aquesta base que he de lluitar perquè tenir-la no em discrimini en cap sentit.
Per recórrer a eufemismes ambigus o gairebé ridículs (“No diguis sord digues persona amb sordesa ”) es dóna sovint l’excusa que són els mateixos col·lectius d’afectats els que els reivindiquen. En aquest cas, i en d’altres, no és així: una part substancial del col·lectiu vol que es parli de discapacitat i no renuncia a lluitar perquè la paraula deixi de ser pejorativa. Hi té tot el dret.
Abusar de la correcció política
Dit això, és innegable que la càrrega estigmatitzadora que pot arribar a tenir una paraula, fins i tot quan inicialment era neutra i adequada, fa sempre legítim que un col·lectiu reivindiqui canviar-la per una altra. Però la correcció política cau en l’excés quan, en la fase inicial i encara revertible d’aquest procés, ja difon i gairebé imposa un eufemisme tan exagerat i artificiós que el mateix col·lectiu s’hi sent incòmode. Hauria de ser sempre el col·lectiu d’afectats qui decidís si tira la tovallola o agafa el toro per les banyes.
El drama de la correcció política és que de seguida esdevé una pandèmia. Qui hi planta cara, per bé que ho argumenti, sempre semblarà menys progre, menys obert, menys tolerant. Espero que algun dia ens traguem aquests complexos i comencem a entendre, per exemple, que moltes dones se senten ridiculitzades i tractades amb condescendència quan reben cartes plenes de desdoblaments innecessaris i barres en diagonal.
També els polítics haurien de començar a agafar el toro per les banyes en lloc d’intentar sempre quedar bé amb tothom. Seria una alenada d’aire fresc que gosessin tenir un criteri propi, corrent el risc de ser acusats d’incorrecció política, i no incorreguessin en equidistàncies tan confuses, en els seus missatges institucionals, com ara anar alternant discapacitat i diversitat funcional.
