Nobel de medicina per als descobridors del GPS mental

BarcelonaCom sabem on som? Com podem trobar el camí per anar d’un lloc a un altre? I com podem emmagatzemar aquesta informació de manera que puguem repetir el mateix camí? Al nostre cervell hi ha un conjunt de cèl·lules nervioses connectades en xarxa que actuen com un autèntic GPS. L’Acadèmia de les Ciències ha decidit atorgar el premi Nobel de medicina i fisiologia d’aquest any als tres neurocientífics que van descobrir les parts que integren aquest fascinant entramat, sense el qual no sabríem tornar a casa, ni tan sols anar a la impressora de la feina a buscar un paper. Els premiats són John O’Keefe, del University College London, i el matrimoni May-Britt Moser i Edvard Moser, de la Norwegian University of Science and Technology (NTNU), a Trondheim, Noruega.

El 1971 John O’Keefe va descobrir el primer component d’aquest sistema de posicionament observant el comportament de rates en un entorn tancat. Va adonar-se que sempre que la rata era en un punt concret de l’estança se li activaven un conjunt de cèl·lules nervioses en una àrea del cervell anomenada hipocamp. Quan es movia per altres indrets, s’activaven altres cèl·lules. L’investigador va concloure que aquest mecanisme fisiològic és el que permet a l’animal formar-se un mapa mental de l’habitació. És el GPS que li permet situar-se i navegar. O’Keefe va batejar aquestes cèl·lules com a place cells, que es podria traduir com a cèl·lules de posicionament. Però el coneixement sobre aquest GPS neuronal encara no estava complet. Tres dècades més tard, el matrimoni Moser, també en la investigació amb rates, va descobrir un altre component clau per al funcionament d’aquest sistema de posicionament, que funciona de manera integrada amb el que va trobar O’Keefe. Van descobrir un altre tipus de cèl·lules que estan a l’escorça entorínica, que van anomenar grid cells, que literalment vol dir cèl·lules de graella, encara que seria més descriptiu dir-ne cèl·lules que estableixen patrons. Es tracta de la part del cervell encarregada d’establir les coordenades que després han de servir per tornar al mateix lloc.

Reflexió filosòfica

Abans que O’Keefe trobés una explicació fisiològica a l’orientació, els filòsofs ja havien reflexionat sobre aquesta qüestió. El filòsof alemany Emmanuel Kant va argumentar que algunes habilitats mentals humanes com aquestes eren un coneixement a priori, independent de l’experiència de l’individu. A mitjans del segle XX, amb el desenvolupament de la psicologia del comportament, preguntes com aquesta es van començar a plantejar de manera experimental. Un dels primers a estudiar com un animal com la rata era capaç d’orientar-se va ser el psicòleg Edward Tolman, pioner en l’ús dels laberints al laboratori durant la primera meitat del segle XX. Tolman ja va apuntar la idea que el cervell elaborava algun tipus de mapa mental, tot i no tenir l’explicació fisiològica. Als anys 60 O’Keefe va començar a investigar com el cervell controla el comportament i pren decisions, fins que als 70 va fer la troballa que ara li reconeix l’acadèmia sueca.