Només un de cada quatre interns del CIE és expulsat

BarcelonaNomés un 27,7% de les persones que van passar pel Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona el 2015 van acabar expulsades, segons la memòria de la Fiscalia d’Estrangeria. El percentatge pot semblar baix si es té en compte que l’Estat va preveure aquestes instal·lacions precisament per garantir l’expulsió dels estrangers sense papers que arribaven a Espanya. Això és el que denuncia la plataforma Tanquem el CIE. L’advocat Andrés García Berrio insisteix que el centre “no és necessari” i recorda que s’acaba privant de llibertat les persones temporalment “encara que no hagin comès cap delicte”.

Entre els arguments que dóna la Fiscalia per justificar el baix percentatge d’expulsions hi ha les obres del CIE, que van obligar a tancar el centre el novembre del 2015 per reformes, cosa que va portar a traslladar els interns a altres centres de l’Estat. També destaca “l’elevat nombre d’interns provinents de pasteres i del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla, la documentació i expulsió dels quals és extremadament complexa” per la dificultat d’identificar-los i el poc compromís dels consolats dels seus països d’origen per repatriar-los durant els 60 dies d’estada màxima al CIE fixats per llei.

L’any 2014, amb un volum d’interns molt superior al centre, el nombre d’expulsats també va ser inferior al d’alliberats. Segons la memòria de la Fiscalia, aquell any es van deportar 548 persones del CIE, mentre que 648 van quedar lliures. Segons García Berrio, una de les coses que expliquen que la taxa d’internament segueixi sent molt més alta que la de deportacions és que l’Estat “té tendència a internar directament els estrangers indocumentats abans que puguin aportar cap paper”. Segons defensa, quan passen els dies, els interns “acaben demostrant el seu arrelament” i l’administració els posa en llibertat.

El fiscal també destaca el creixement de peticions d’asil registrades al centre de la Zona Franca l’any passat. Segons l’informe, més de la meitat dels interns ho van demanar. Fins a l’any passat, les peticions havien sigut més aviat escasses: l’any 2014 -amb més interns- només 91 dels ingressats van demanar l’asil, la qual cosa situa el percentatge d’increment en un 313%. La Fiscalia considera que darrere de “l’allau” de sol·licituds d’asil al CIE s’hi amaga “una certa utilització d’aquest dret com una forma per obstaculitzar les expulsions”, malgrat deixar clar que el dret de protecció internacional “constitueix una garantia irrenunciable i prioritària en matèria d’estrangeria”.

Política restrictiva

Que es produís aquest augment de sol·licituds al CIE no vol dir que totes s’acceptessin. De fet, l’administració central només va concedir-ne un 7%. És la mateixa política restrictiva que s’ha seguit en general a tot l’Estat. Segons la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), l’any passat es van denegar set de cada deu sol·licituds presentades i només es van beneficiar d’algun tipus de protecció un miler de persones. García Berrio recorda que tothom “té dret a demanar” l’asil i considera “que si l’Estat no dóna l’abast per atendre les peticions a temps, hauria de posar-hi més mitjans”. L’advocat també opina que l’argument de la Fiscalia de relacionar la petició d’asil amb una estratègia per frenar les expulsions té el perill de “criminalitzar” aquest dret. El lletrat considera que caldria fer una anàlisi real dels perfils dels estrangers que demanen l’asil, més tenint en compte “la baixa taxa de protecció” que dóna l’Estat. També creu que s’hauria de mirar l’internament dels estrangers com “l’últim recurs” i proposa crear més centres d’acollida per atendre les persones que arriben en pastera a les costes del sud de l’Estat.