La por del canvi frena moltes iniciatives. Hi ha persones que temen les conseqüències d'un canvi de vida i opten per seguir amb el que tenen, ja que el cost de canviar els sembla massa gran. Per contra, hi ha gent que hi veu oportunitats i s'acosten al canvi sense plantejar-se costos o limitacions. Per què fa por el canvi? "Hi ha diversos factors que influeixen en aquesta por. Jo puc tenir problemes per parlar en públic i tinc angoixa perquè penso que no me'n sortiré o em pregunto què pensaran de mi. La por del canvi, en el fons, és la por de les conseqüències, no saber què passarà. És la por d'equivocar-me, i ens hem d'adonar que mai no ens equivoquem quan fem les coses, sinó després de fer-les. És impossible assegurar-me que no m'equivocaré abans d'actuar. És absurd pretendre que no faré res fins que no estigui segur que no m'equivocaré. Només si ens atrevim a fer les coses veurem què passa. Primer s'ha d'actuar i després conèixer i no al revés, que es com actuem normalment", explica Eduardo Díez, psicòleg i psicoterapeuta ( www.autoestimaycambio.com ). Per Díez, "el canvi és més com una ruleta o una màquina de casino que no pas com una màquina de tabac, en què només cal posar els diners per obtenir el que volem".
Optimisme contra la por
Una persona afirmativa i positiva té més possibilitats d'acceptar els reptes i orientar els seus pensaments, emocions, actes i energia de manera equilibrada cap a la meta que s'ha fixat, sobreposant-se a qualsevol obstacle amb què es pugui trobar pel camí. "En la por hi ha una part natural i sana que posa en alerta, però també hi ha una altra part que ens pot bloquejar i que pot impedir el nostre desenvolupament o assumir els canvis que hem de fer per adaptar-nos a la vida. En aquest cas és quan hem de veure on estan aquestes pors irracionals i aquestes creences que ens paralitzen. Una manera de fer front a les pors és veure com em percebo i com em percep el món, i intentar canviar aquestes variables. L'altra opció és optar per la valentia. Ser conscient que hi ha risc i afrontar-ho", explica Cris Bolívar, consultora i coach en temes de transformació personal.
Supòsit 1 Rebutjar una feina
Rebre una oferta per canviar de feina o de responsabilitat és una de les situacions en què de manera més habitual es fa patent la por del canvi. I si no hi encaixo? I si no responc a les expectatives? I si no m'entenc amb el meu nou cap? I si...? Totes poden ser excuses vàlides per dir que no i quedar-se amb l'estabilitat, tot i que pugui suposar destruir una oportunitat de millora. Com explica Cris Bolívar, "la por del canvi bàsicament té a veure amb la incertesa, amb el fet de no saber que passarà. Segons les expectatives que hem posat en aquesta situació i de la capacitat que tenim de manejar-la tindrem més o menys por".
Supòsit 2 Marxar de casa
"Tinc 30 anys i m'agradaria viure la meva vida. A casa els pares hi estic bé, però de vegades em plantejo anar a viure sol. Però i si perdo la feina i no puc pagar el lloguer? No tinc parella, de manera que no em donaran una hipoteca i haver de fer front tot sol a un lloguer i pensar en els inconvenients que em puc trobar en el camí m'espanten. Potser sóc covard, però les circumstàncies no m'ajuden". L'argument de l'Oriol és covardia o sentit de la responsabilitat? "Una decisió, per molt que la vulguem fer racional, normalment és emocional. Si la racionalitzem molt és una reacció de por. Com més decisiva sigui la situació, com més ens arrisquem, segurament més l'analitzarem i la sospesarem. No és perquè siguem més o menys responsables, sinó perquè en el fons ens fa por", explica Cris Bolívar. El psicòleg Eduardo Díez explica que en funció de la por podem actuar de maneres diferents. "Hi ha pors davant les quals el millor que puc fer és córrer, com quan un animal em vol atacar. El millor que podré fer és fugir o protegir-me. Però aquestes pors són les menys nombroses a la vida real. La major part de les nostres pors són de dos tipus: les exagerades, com la fòbia a les aranyes, i les imaginades, com per exemple, dir: no em declaro per si em diu que no i faig el ridícul. Tot el que no són les pors reals, que són majoria, l'única manera que tenim per tirar endavant és afrontar-les i superar-les", apunta.
Supòsit 3 Casar-se (o divorciar-se)
"Si com a parella estem bé, cadascú a casa seva i veient-nos quan ens ve de gust, per què canviar-ho? I si ens casem i tot s'espatlla? Tu diries que ho dic per por? Jo crec que és sentit comú". És l'argument de Sara López, de 33 anys, amb parella des de fa 6 anys, i a qui fa pànic (encara que no ho vulgui reconèixer) fer el pas i casar-se. Ella parla de sentit comú i no de por, però de vegades busquem justificacions als nostres actes per justificar les nostres pors. Com explica el psicòleg Eduardo Díez, en la por a prendre decisions hi influeix molt el caràcter de la persona i les circumstàncies que envolten el moment en el qual s'ha de prendre la decisió. Manté que "tenir por en una situació determinada no vol dir que actuem amb por en totes les situacions. En general, els humans som com una mena de departaments estancs en diferents àmbits i en cadascun podem actuar diferent. A la vida tenim molts departaments. Una cosa és com ets a la feina, com ets com a marit, com a pare... en cadascun d'aquests àmbits tenim unes habilitats i en general no tenim les mateixes en tots. En unes coses funcionem molt bé i en altres no tant i aquí és on tenim més por. Però també hi ha una certa por general que depèn de l'estructura global de la personalitat de la persona. Una persona llançada ho és en tots els àmbits de la vida i tindrà menys por que una tímida, però aquesta persona llançada sempre tindrà menys por en les àrees en què funcioni millor".
