Patricia Folch: “M’agraden els meus pits, em miro al mirall i m’hi reconec”

Supervivent de càncer de mama i ‘runner’

Patricia Folch fa quatre mesos que va acabar el tractament per combatre un càncer de mama. Ara s’entrena per córrer a la Behobia, una cursa que es disputa a Sant Sebastià, i la iniciativa és un repte solidari per recaptar diners per a la investigació i per trencar tabús sobre la mastectomia.

Comencem pel principi: ets portadora d’una mutació genètica.

Sí, del gen PALB2, que no n’havia sentit a parlar mai, a diferència dels gens BRCA1 i BRCA2, que són més coneguts. I ho vaig descobrir en un assaig clínic en què participava la meva mare, que té càncer de mama metastàtic. De tres germanes, dues tenim la mutació. Em van fer proves i van veure alguna cosa als pits: càncer de mama triple negatiu, que és molt agressiu.

Com ho vas rebre?

Ningú no està preparat per a aquesta notícia. Tot i que, després que em fessin tantes proves, ja m’imaginava alguna cosa. Però quan t’ho diuen és un cop fort, molt dur. Fa un any.

I vas començar el tractament.

Vaig fer quinze cicles de quimioteràpia i després una doble mastectomia amb reconstrucció dels pits, i ara estic pendent d’una segona operació per posar la silicona. Ara porto expansors.

¿Vas dubtar a l’hora d’acceptar l’extirpació dels pits?

Els metges t’ho expliquen, però ets tu qui pren la decisió. Ho tenia molt clar, és una molt bona decisió si tens aquest tipus de mutació. Hi ha moltes probabilitats de recaure i no vull tornar a passar per això. La cirurgiana plàstica ha fet una gran feina. Els meus pits m’agraden, em miro al mirall i m’hi reconec. Vaig publicar fotos dels meus pits a Instagram perquè hi ha moltes dones a qui els fa por la mastectomia, no saben com els quedaran els pits. Jo tinc mugrons i ho tinc tot, no es nota que estic operada. El missatge que vull donar és que no els faci por.

El cas Angelina Jolie va ajudar a normalitzar-ho.

Ella hi ha donat visibilitat perquè el càncer ja de per si és una malaltia excloent. La gent no en vol parlar. Les dones que hem passat per una mastectomia tenim la responsabilitat d’explicar-ho de manera objectiva i desmuntar mites. Per això faig fotos dels meus pits i les penjo.

La gent no vol parlar del càncer?

Jo he tingut suport familiar i social. La meva mare té càncer i ja sabem el que és. No vaig demanar la baixa perquè podia conciliar el tractament amb la vida laboral, i continuar treballant em va ajudar, va ser el 80% de la recuperació. Tenir càncer és una putada, però jo ara estic vivint una segona fase de la meva vida molt enriquidora. Estava rebent tant d’amor de tothom que no sabia com tornar-lo, i la cirurgiana plàstica, la doctora Hernán, em va proposar que fes un repte solidari per recaptar diners i explicar el meu cas.

I així neix #RetoBehobiaAECC.

Aquest repte em dona la vida, ara tot té un sentit. Em sento amb el deure de tornar a l’equip mèdic, als amics i a la família el suport que m’estan donant. I mai els hi podré tornar del tot. La investigació és clau per a la cura contra el càncer i vull que associacions com AECC puguin continuar fent la seva tasca. Quan el patòleg em va dir “estàs curada” vaig tenir sentiments enfrontats. Contenta perquè havia superat el càncer però després d’estar vuit mesos lluitant per la meva vida, que és una carrera personal molt bèstia. De sobte, s’ha acabat i has de tornar a construir-te, i amb aquest repte tinc un objectiu, és la meva obsessió, i m’està ajudant molt.

La Behobia és una cursa de 20 km. Ja feies esport abans?

És una cursa molt dura però molt bonica. Hi ha tres pujades potents i és representatiu del que he viscut, és una superació. M’estic preparant perquè durant el tractament vaig perdre massa muscular i em vaig engreixar i quan vaig tornar a córrer no tenia força. Jo ja feia esport, però popular. La metge ja em va dir que l’entrenament m’havia ajudat en el procés de quimioteràpia perquè és dur, però jo ja estic acostumada a la fatiga i el vaig superar bé. Córrer durant la quimioteràpia em va ajudar molt. Encara que fes tres quilòmetres era un repte assolit.

Et marques algun objectiu?

El meu únic objectiu és creuar la meta. A causa de la quimioteràpia, no tinc el ritme d’abans, i he de ser realista. No puc dir “Vull baixar de dues hores”, perquè no és un objectiu realista.

Com es paeix el càncer familiar?

El meu patòleg em va dir: “No és culpa teva, no és una cosa que t’hagis buscat”. Al principi vaig viure un moment de negació i no em volia tractar, vaig plorar molt. Et preguntes “Per què jo?” Però ara estic contenta que de les tres germanes, el més fort m’hagi tocat a mi perquè soc la més forta físicament.

Com hem de tractar els pacients de càncer?

El millor que es pot fer és normalitzar-lo, sense mirades condescendents, sense plorar ni tractar amb victimisme. També fa molta ràbia quan la gent començar a parlar del càncer d’un amic o familiar. Em vaig adonar que hi ha molta gent que és doctor House. T’han d’acompanyar en el procés. Jo tinc amics molt potents i hem fet moltes bromes per treure ferro al càncer.

Més continguts de