ENTREVISTA

Pau Riba: “Estic buscant el desllorigador de l’Univers”

Entrevista al cantant i escriptor

“Ray Bradbury va fer que un viatger que havia matat una papallona en el passat es trobés que en tornar al present tothom parlava papissot. En el nostre cas, l’abisme temporal se salda amb un corriment de vocals a la dreta. Les as són les es. Les es són les is. Les is són os, i així la Bíblia passa a ser la Bóbloe, Jesús és Jisàs, Maria passa a ser Meroe, Josep és Jusip. El Pepé esdevé el Pipí i el PSOE és el PP; és una excepció a la norma. Aquí, en comptes d’un corriment de vocals, és tot el partit en bloc que es desplaça cap a la dreta. Bé, i Vox segueix sent Vox, perquè ja no es pot córrer més cap a la dreta”.

Pau Riba explica així el muntatge Jisàs de Netzerit , que aquest any arriba a la 18a edició. És un espectacle subtil i irònic amb un llibret deliciós, marca de la casa còsmica del senyor Pau Riba. Com que cada any s’adapta el text a l’actualitat, el nou muntatge es diu Prisú privintove .

Aquest any l’emperador de Roma és el Pidru Sénchiz. Això ho he fet molts anys i ara és obra de De Mortimers, els que surten amb mi. N’hi ha un, el Joan Soler Mieras, fill de l’exconsellera de Cultura Caterina Mieras, que té les idees clares i fa l’adaptació anual. Jo explico la història com si passés d’aquí a dos mil anys, però cada any cantem la nadala de l’àngel i els pastors, on surt en Pasqual. En diem “el triple ex”: expresident, exalcalde i exsocialista, encara que deu ser l’únic que continua sent socialista.

I net de gran poeta, com un que jo sé.

Sí, les famílies Maragall i Riba es coneixien, diguem, de poeta a poeta. Jo era molt amic del Pau Maragall, ens portàvem quatre dies.

Per Nadal tenim notícia teva, però què fas durant l’any?

No paro. Ara estic acabant d’escriure un llibre: la història de l’Univers, del Big Bang fins aquí.

Caram.

Sí. L’Univers és el que nosaltres veiem, però ves a saber què hi ha allà. Per exemple, diuen que a l’Univers hi ha energia fosca i en molta més quantitat que no pas la lluminosa, la que podem percebre. Jo plantejo què passaria si hi hagués uns individus del mateix Univers que en lloc de capturar la llum capturessin la foscor.

Amb la història de l’Univers i el Jisàs per Nadal, ¿no deus estar buscant Déu?

Precisament Déu, no. Però sí, busco el desllorigador de l’Univers. Com va començar? El misto, qui el va posar? Si és qui, anem a la religió. I si és què, anem a la ciència. Però no és ni un ni l’altre. El famós Big Bang, Hawking diu que era un punt de concentració de matèria que va explotar, i es queda tan ample. Sí, però si no hi havia cosmos, què el va fer explotar? Perquè, al final, sempre hi ha una mà executora, posa-li el nom que vulguis. Sempre que el Big Bang sigui veritat.

¿I no saber exactament d’on venim t’importa?

L’únic que em produeix és ganes de saber-ho tranquil·lament. El que és depriment és la deriva de l’espècie humana: ara ens creiem Déu.

A part d’escriure la història de l’Univers, què més fas?

He acabat un disc de cançons meves de l’època de Formentera. Es diu Els prínceps de rock madur, i ho he fet amb El Petit de Cal Eril. També he preparat un disc espectacle amb l’orquestra Fireluche. I el 2019 farà 50 anys que va sortir el Dioptria.

Com la recordes, aquella època?

Pletòrica, amb moltíssima energia, que és una cosa que cada vegada més trobo a faltar. I jo anava sobradíssim, amb una prepotència... Tenia 21 anys i remenant papers he vist alguna declaració meva… Sí, i li fotia, tu.

Un dia que et van preguntar per Carles Riba vas dir: “El moviment cultural del meu avi és intel·lectualista, burgès i feixista”.

I no me’n penedeixo. És que si no deia coses com aquesta, sempre era “el net de Carles Riba”. Jo tenia 11 anys, quan va morir. Quan anàvem a dinar a casa seva, l’únic que recordo és que ell estava en el seu núvol i quan passaves pel seu costat et tocava una mica el cap. Automatisme. El dia de la primera comunió, la meva àvia, Clementina Arderiu, em va fer un poema. Encara el tinc. Del meu avi he entès la seva peripècia vital, el seu exili, el retorn ràpid. Tot això el va fer un referent. Perquè la seva poesia és bastant difícil, molt minoritària, densa i exigent. I en canvi ell va acabar sent un paladí de la cultura catalana en temps de guerra i de Franco.

Tu, més que matar el pare, vas matar l’avi.

El pare no tenia cap motiu per matar-lo. Pobret! [Riu] Suposo que amb tanta literatura a casa seva va decidir fer-se enginyer. Ell havia volgut ser enginyer naval, però fixa’t com són les coses... Va acabar fent enginyeria tèxtil perquè l’enginyeria naval només s’estudiava a Madrid! [Riures]

Jo crec que, amb això, queda resumida la història d’aquest país.

Després va venir la meva època a Formentera, on em vaig estar sis anys. Hi vaig arribar l’estiu de l’any 69, entre Dioptria 1 i Dioptria 2. El primer any va ser anar a conèixer el moviment hippy i a fotre’ns el primer tripi. Vam buscar la platja de Migjorn, on hi ha la gran concentració de 400 o 500 persones en covetes sota els pins... Llavors vaig fer de hippy hippy, però després, al tornar-hi, vam llogar una casa a la Mola, que és com una illa dintre d’una illa.

I vas escriure molt?

Sí. Hi ha un treball que encara tinc inèdit que són cinc cançons. Al desenvolupament de la matèria hi ha una essència, dos principis, tres dimensions, quatre elements i cinc sentits. Del cinc al sis hi ha la raó, el set, que és “jo existeixo però tinc set de saber què hi ha”; el vuit és quan ja has exhaurit les set, el nou és la novetat i el deu, un cicle.

En aquella època havies fet la prova per entrar als Setze Jutges i et van dir que no perquè “aquest noi té veu de regadora”.

Això m’ho vaig inventar jo per vendre el primer disc. Havia estudiat publicitat i màrqueting a la Massana. Vaig començar fent les portades dels meus discos i el senyor Passola, que era el director de Concèntric, em va fitxar com a portadista de la casa de discos. I això de la veu de regadora era un anunci al diari on sortia la portada del disc dintre d’una regadora, i hi deia “Pau Riba té veu de regadora però una regadora pot regar tot un jardí”. Sabia que ho dirien, i vaig preferir dir-ho jo abans.

¿Et va frustrar molt no entrar als Setze Jutges?

No. Va ser un xoc generacional. Imagina l’Espinàs, el Delfí Abella... i els arribo jo amb 20 anys menys, amb pantalons vermells i melena fins aquí. Es van posar nerviosos i no volien ni escoltar-me. Quasi vaig agrair que no em deixessin entrar, d’allà vaig anar directament a formar el Grup de Folk.

Tu volies ser Bob Dylan?

No, mai he volgut ser ningú, però n’era molt fan. Els dos o tres primers discos tenen una clarividència i una contundència...

Passen els anys i encara cantem Noia de porcellana : “Buscava una ànima dintre teu i això era com buscar papallones blanques sobre la neu”. I el final és demolidor: “Ets freda i inhumana i et preocupes de cinc a set”. Va existir, aquesta noia?

Sí, i ella ho sap i li fa gràcia. Es deia Teresa i era filla de l’inventor de joguines Lluís Congost. Jo no ho vaig dir mai a ningú fins que ella ja era gran i va venir a dos o tres recitals. Es veu que amb els anys es va fer hippy, també.

Recordes quan la vas compondre?

Devia tenir 16 anys o així. Ella era una companya de classe.

I n’estaves perdudament enamorat.

Devia estar-ne, sí. La idea em va venir quan van prohibir que l’Isabel de Villena fos mixt. Érem a Ganduxer amb Via Augusta, i eren dues torres que es comunicaven per un pati interior. Una torre era la de les noies i l’altra, la dels nois. I a l’hora de la sortida ens creuàvem. Recordo que un dia ella anava mirant amunt, molt tibada, potser per timidesa. El cas és que va ficar el peu al forat d’un arbre i mig va caure, va fer un gest ridícul, i d’aquell gest em va venir la cançó, que encara ara em sorprèn perquè està molt bé d’harmonia. És molt curiosa, aquesta cançó, perquè tothom la considera una cançó d’amor, i és cert que quan escoltes la melodia sembla que sigui una cançó de Love me tender. Però quan te la llegeixes…

Qui et va ensenyar a tocar la guitarra?

Ningú. A més, era una guitarra que li van regalar al meu germà gran i ell no li fotia gaire cas. Vaig començar a practicar pel meu compte. A les dones de la família i al meu avi Pau els queia la baba quan els cantava cosetes. Al Villena la directora era la Carme Serrallonga i la professora de literatura era Maria Aurèlia Capmany. I l’Aurèlia ja ho veia venir.

Vas anar a votar l’1 d’Octubre?

Jo no he votat mai, excepte ara, per la independència, i fins i tot vaig anar a un col·legi a animar. Mira, soc bastant crític perquè sempre m’he considerat apolític i perquè aquesta pugna em posa molt nerviós. Crec que és precipitat i que l’estratègia hauria de ser una altra. Independentista sí que ho soc, ja m’agradaria. A veure, per declarar-te independent per la cara, democràticament, jo crec que no n’hi ha prou amb un 51%. Necessites un 60 o un 65. D’altra banda, seria més pacient... Tinc la sensació que Torra està forçant la màquina, vol fer-ho entrar por cojones. I per collons, ells en saben mucho más. Ells han sigut els conqueridors i encara ho són, se’n senten. D’altra banda, em poso en la pell de l’altre i penso què queda d’Espanya sense Catalunya i Euskadi. Perquè si Catalunya ho aconseguís, Euskadi l’endemà mateix. Quedaria poca indústria i una Espanya molt tancada.

Havies fet política fa 50 anys?

No, no, mai. Ni aprofitar-me del fet que com que tens públic tens això. No. Mai m’ha vingut de gust.

Tu has sigut un galàctic.

No, el galàctic és el Jaume Sisa. Jo soc còsmic.

I quina és la diferència?

Que al cosmos hi ha moltíssimes galàxies. Una galàxia és un barri del cosmos [riu].

Més continguts de