“El sistema educatiu és estàndard. Les realitats són múltiples”

Pedro Jiménez, del col·lectiu cultural sevillà ZEMOS98, reivindica el que és comú, els sistemes de participació ciutadana i les dinàmiques educatives que treuen l’educació de l’aula

Fa anys que treballa en processos de participació ciutadana i els defensa tot i ser conscient que, ara per ara, “s’obren moltes preguntes i s’il·luminen poques respostes”, segons escriu. Pedro Jiménez és soci fundador de ZEMOS98, una associació cultural sevillana que té els seus orígens en l’organització del festival homònim. Llicenciat en comunicació audiovisual i expert en educació a través d’internet, des del col·lectiu genera i treballa en projectes de cultura, educació i comunicació. De fet, actualment coordina l’àrea de formació de ZEMOS98, des d’on dirigeix el programa ComunicAcción d’alfabetització mediàtica, de la conselleria d’Educació de la Junta d’Andalusia, que atén uns 10.000 alumnes de tot el territori. A Pedro Jiménez el trobem a Palma, on ha participat en les jornades Nous relats per a la cultura de les Illes Balears. Plataformes de participació ciutadana en l’àmbit de les polítiques culturals.

Tothom parla de participació en els diferents àmbits de la política, però no sempre se sap com fer-la efectiva. Com s’hauria d’articular?

Quan es parla de participació, la primera qüestió és saber qui l’articula, a qui correspon activar els processos de participació. Com tots els canvis, la participació ha d’emergir de baix, des de la ciutadania. La institució pública s’hauria de situar en el paper de mediadora, posant els recursos per fer-la possible. L’experiència ens ha demostrat que la participació representativa -de representants oficials de cada àmbit i lligada als processos electorals- no és garantia de res, és potenciadora de lobis i deixa de banda la ciutadania amb tota la seva diversitat. La participació ha de ser inclusiva i també ha de transcendir els partits polítics i les legislatures. Ja ho exigim per a conceptes com la transparència, el bon govern i l’eficàcia. Amb la participació hauria de ser igual.

¿Creus que la ciutadania, en general, es vol involucrar en processos de participació o més aviat la veu amb escepticisme perquè la considera poc efectiva i allarga els processos de presa de decisions?

És cert que falta alfabetitzar la ciutadania en la participació, però l’única manera d’aprendre a participar és participant. Estem en fase inicial i, com a tot laboratori, l’error és tan important com la hipòtesi de partida. A més, com en tantes coses, la participació emergirà si hi ha uns recursos, una mediació i també uns temps. Hem de ser conscients que els temps de l’administració no són els de la vida. La participació ciutadana és un procés de digestió lenta. I, de fet, cal reclamar els temps lents que requereix tot procés participatiu. També els hem de fer atractius. A les polítiques de participació sovint els falta introduir els conceptes de cocreació i cogestió.

“L’educació, en qualsevol moment i en qualsevol lloc” és el principi de l’àrea formativa de ZEMOS98, de la qual estàs al càrrec. Quines possibilitats té l’educació expandida en el sistema actual?

Tot i que hi ha lloables experiències en aquest sentit, el cert és que l’educació expandida s’haurà d’afrontar de manera generalitzada si no volem anar sumant més fracassos. Les normes per les quals es regeix el nostre sistema educatiu han estandarditzat el coneixement. Es nodreixen de dades quan, a la societat de la informació, no és important tenir dades al cap sinó saber buscar-les, relacionar-les. El sistema educatiu és estàndard i cada vegada més rígid. En canvi, les realitats són múltiples, són moltes i diverses. Estem treballant en un projecte que investiga com introduir les innovacions socials a l’aula, i amb la que és una de les seves vies principals: trencar els murs de l’escola. El que no té sentit és que el sistema sigui més i més tancat i inflexible, quan la veritable educació es produeix en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Ens cal promoure l’educació expandida.

En la pràctica, ¿com la promoveu des del vostre col·lectiu?

Desenvolupem propostes metodològiques en aquest sentit. Són moltes i diverses i, sobretot, estan pensades per a cada cas. Entre les propostes hi ha crear a l’aula un banc comú de coneixements: què pot aportar cada alumne als altres, què volen aprendre, què poden ensenyar... I és el docent qui exerceix de mediador dels coneixements. També treballem per projectes, dins les tendències actuals en educació infantil i, entre moltes altres coses, generem dinàmiques de l’escola amb el barri.

Et vas especialitzar en educació a través d’internet. A la xarxa hi ha de tot. Com es pot destriar?

La realitat és que la meva filla, que ara té 4 anys, adquirirà els coneixements de manera natural a través del mòbil, de la tauleta, d’un ordinador. I amb això no vull dir que funcioni la mesura que va prendre Zapatero d’introduir ordinadors a l’aula sense estalonar-ne l’aprenentatge. La tecnologia no solucionarà res per ella mateixa. Però, donada la realitat que tenim, hem d’introduir l’educació mediàtica en el sistema educatiu i formar en l’ús crític de la informació. La ciutadania no només ha de saber fer ús de les tecnologies de la informació, sinó que cal que tingui eines per discernir entre les distintes informacions. Ara bé, si li demanem a qualsevol dirigent polític fins a quin punt li preocupa l’educació mediàtica crítica, com a molt farà cara de sorpresa.

Etiquetes

Més continguts de