Pere Portabella: “Vinc de l’1%, però tota la meva vida he parlat des del 99%”

El cineasta creu que ”l’esquerra tradicional no ha vist que som en un període de mutació, no de transició”

Ja havies fet un primer Informe general , el 1977.

Hi ha una cosa que m’agradaria aclarir-te. És la diferència entre estar compromès i estar implicat. Estar compromès és anar un dia a una manifestació. Implicar-se vol dir estar en l’escena on passen les coses, intervenir-hi, i fer-les avançar. Amb tot el respecte pel compromís, com a cineasta m’he implicat en tot. La situació d’ara és semblant a la de llavors: en la lluita antifranquista, en l’Assemblea de Catalunya, el 1976, em vaig adonar que ens trobaríem els franquistes a les institucions. I vaig acabar de rodar just el gener del 77. Els que sortien a la pel·lícula eren tots il·legals. Per Setmana Santa Suárez legalitza el Partit Comunista, i al juny trepitjàvem un escenari on no havíem estat mai, el Congrés i el Senat, la cova del drac. A l’agost em trobo redactant la Constitució, amb el Benet i el Cirici. A l’octubre vaig organitzar la tornada de Tarradellas. Això era inimaginable un any abans. Doncs bé, aquí i ara, la pregunta que ens hem de fer no és què passarà sinó què està passant.

¿No creus que el 76 tenia més sentit donar veu als actors del canvi perquè la informació estava en molt poques mans, no com ara?

Jo sóc el mateix, sóc el cineasta, l’implicat. El que ha canviat és la realitat. Aquí el protagonista de la pel·lícula són els ciutadans. Fixa’t que els partits polítics han anat amb la llengua fora. Els ciutadans que s’han autoconvocat durant quatre anys en manifestacions que jo en dic performances, perquè no són les tradicionals, tenen un punt d’il·lusió d’imaginar que un món millor és possible i és urgent. I a més, hi van festivament. I el poder tremola quan veu que la gent hi va de bon humor.

Si ens escoltés un il·lustrat del segle XVIII diria que el poble com a dipositari de la sobirania nacional ja el van inventar ells, amb el “ We, the people ” i l’“ egalité ”. El que passa ara és que el protagonista de la teva pel·lícula s’ha adonat que s’ha trencat el contracte social.

Correcte. Mira, un dia, al Senat estàvem abordant el capítol del rei a la Constitució. El rei era una imposició, però va ser la clau de volta que va permetre fer eleccions, i el text del projecte deia que podia presidir els consells de ministres. Amb el Josep Benet, tancats a Llofriu, vam fer una esmena per canviar-ho. La vaig defensar i va demanar la paraula Joaquín Satrústegui, encantador, un liberal monàrquic, amic de Joan de Borbó, i diu: “Sr. Portabella, ¿pretenen deixar el cap de l’Estat com un subjecte irresponsable?” I dic: “Exactament”. La nostra idea era que la Constitució durés 10 anys, per estabilitzar-nos. Què ha passat? Que no s’ha tocat. Hem crescut, però tenim el cor d’un adolescent. No hem tocat la llei electoral. I l’estat de les autonomies, que era un avenç, el PP i el PSOE l’han portat a un procés de degradació molt seriosa.

I si anem al camp econòmic i social...

Un cop van haver separat l’economia financera de l’economia industrial van crear un cash flow que avui encara ho està intoxicant tot. La força financera s’apodera de les decisions polítiques i encara ho patim ara.

“No és la crisi, és el sistema”, es crida en el 15-M. I la ciutadania inicia un procés d’empoderament. Ho expliques a partir de gent com Ada Colau.

Ada Colau és el que deia abans: implicar-se. Va als desnonaments i diu als afectats que tenen prou poder per aturar un desnonament. Els poders sempre miren d’individualitzar els problemes perquè temen que se socialitzin. En canvi, la gent té por si va sola. En el moment que socialitzes el teu problema, la por baixa.

Un altre protagonista: el procés. 2.350.000 vots són dipositats a les urnes el 9-N. En la pel·lícula et veiem donant una mà a Carles Santos i l’altra a Lluís Llach, just a la ratlla del Sénia, el dia de la Via Catalana.

Veig que és un canvi d’època. Primer tenim la resposta del 2010 al Tribunal Constitucional, amb una manifestació convocada per Òmnium, amb la Muriel Casals, el món de les capes mitjanes, diguem-ne. En paral·lel, el 2011, apareixen els indignats del 15-M. Jo he agafat aquests dos elements com els fonamentals. És la gent, no són els partits. De la cadena humana agafo la gent fent la serp a la carretera... Això és un canvi de lectura que l’insereixo com a valor fonamental, perquè el procés és una proposta de reivindicació estructural en relació amb un Estat on no podem estar-hi més.

Veient la pel·lícula, i recordant-te durant el retorn de Tarradellas, vaig tenir la impressió que eres com la Forcadell d’aquella operació.

El governador civil em va dir que Tarradellas havia d’anar en cotxe blindat i entrar ràpidament a la Generalitat... Vaig dir que no i vaig anar a París a explicar al president la meva idea: ell sol i cotxe descapotat. Va quedar entusiasmat. Però corria la veu que Suárez volia que Tarradellas entrés a Barcelona acompanyat del vicepresident espanyol. Vaig dir a Tarradellas: “Vostè és el símbol, encara que la Generalitat no existeixi, encara que no tingui ni sou. Si entra custodiat i tutelat, hem perdut”. Se’n va, torna i diu: “Ja hi he parlat i els he dit que o això, o no torno”. La plaça de Sant Jaume la vaig il·luminar com el plató d’una pel·lícula comercial, amb un focus blanc que focalitzava la mirada. I el cotxe: en troben un de col·leccionista i l’alcalde em diu: “L’hauríem de pintar de negre”. “Per què?” “Perquè té un color blauet, així com de bidet”. I li dic: “No el pintis, que hem de donar una imatge de festa”. I Tarradellas va entrar en un descapotable blauet.

Podem, Pablo Iglesias, el grup de professors de la Complutense que es fan seu un canal de televisió de Vallecas. La preeminència que dónes a Podem em va fer pensar que potser estàs enfadat amb el Felipe...

No, el Felipe està enfadat amb mi. Jo no, perquè em sap molt greu. Si sentissis el desdén [aquí la paraula castellana és importantíssima], el desdeny que gasten alguns per parlar d’aquests moviments socials... És un menyspreu total. Vaig connectar de seguida amb el Pablo Iglesias i fixa’t, el 15-M i el procés són les dues vies que poden crear un problema seriós i empènyer per recuperar la Constitució. Fixa’t que sempre parlen de “procés constituent”. És fantàstic.

¿No t’has sentit com un de l’1% produint una pel·lícula per al 99%?

Vinc de l’1%, sí, però jo parlo des del 99% i tota la meva vida ha sigut així. El que passa és que el meu radicalisme no ha sigut mai verbal. Les meves pel·lícules han trencat motlles narratius... La gent d’on jo vinc em tenen com un rara avis. No van a veure les meves pel·lícules, no els interessen gens. Jo he anat sempre en aquesta direcció i dic, ara i aquí, que cal preguntar-se si estàs amb el “comú” o estàs pel “marge”.

¿Què creus que diria el PSUC dels acords d’ICV amb Podem i amb els comuns de Colau? O de la CUP...

Parlem del PSUC, però podríem parlar de l’esquerra en general. Una de les coses més greus que pot passar és no assumir que hi ha moments de mutació. Els valors muten. La doctrina cau. Hi ha hagut un canvi tecnològic brutal, la consciència mateixa d’humanitat: sabem que el planeta és com un solar immens, que som 7.000 milions. El llenguatge ha canviat. Per exemple, ara deies “empoderament”. Quan els llenguatges canvien, què vol dir? Que ha canviat el pensament, la manera com veiem el món. El concepte militar en els partits ara és inacceptable. La gent no vol tenir l’obediència pròpia del verticalisme dels partits d’esquerra, que són els que et feien l’autocrítica. Quan vaig ensenyar al PCE el primer Informe, em diu un d’ells: “Falta una conclusió, no? La intervenció de Carrillo hauria estat formidable al final”. El desdén que et deia els ha paralitzat. La nostra generació hauríem hagut de deixar de molestar. I no dir barbaritats com ara: “Aquests nois no tenen ni experiència de regidors!” Sí, sí, però porten 5 anys traient milions de persones al carrer, sense tenir cap experiència.

¿Creus que algun dia veurem un referèndum pactat amb l’Estat?

Això és molt interessant. Primer, comptem amb l’atzar. Per exemple, vaig produir amb el Buñuel i el final ens el va millorar un director general de cine franquista. Una monja, Viridiana, va a veure la seva neboda, i el Paco Rabal li diu: “Ja sabia jo que acabaríem jugant a cartes junts”. Tanca la porta i tal. I estàvem amb el Buñuel i ens diuen: “No pot acabar així, tret que quan obrin la porta hi hagi algú més a dins”. I vaig mirar el Buñuel i, com que era sord, li dic: “Luis, que si hi ha una tercera persona, no hi ha problema”. Sortint de l’ascensor, no paràvem de riure. “Fixa’t, aquesta gent tan obtusa ha millorat la pel·lícula, és un ménage à trois, a mi no se m’havia acudit!” L’atzar també juga un paper molt important i el primer és no tenir por. I, de fet, ho estem superant tot. Per exemple, ja s’han creat candidatures transversals, o un president de la Generalitat que no va convocar cap manifestació s’hi va col·locar al davant, cosa que respecto molt. Un grup anticapitalista -són encantadors la CUP, però radicals- creen una situació complicada i el president diu: “No faré un pas enrere, que això sona malament, sinó un pas al costat, però m’has de garantir que no perdi cap votació”. I li donen 8 vots i li deixen dos diputats. La Colau s’implica i genera un moviment fantàstic d’empoderament. La presidenta del Parlament era la presidenta de l’ANC. Ara, què pot passar? Moltes coses, però la iniciativa és nostra. Com li vaig dir a l’Ada Colau abans que fos alcaldessa: “Vas molt bé. Però, a partir d’ara, no correu. Us enfronteu a una marató. Heu de canviar el ritme del pas, i entendre que us posareu en un espai en què hi ha portes, finestres, clavegueres, palaus i que igual que has ocupat el carrer, ara has de poder ocupar aquests espais, que estan plens de trampes”. I no fa gaire me la vaig trobar i em va dir: “Tens tota la raó, i ara el que hem de fer és marcar el ritme nosaltres, no ells”.

Més continguts de