Mor Josep Grau-Garriga, mestre del tapís

Barcelona.L'artista Josep Grau-Garriga va morir ahir a la tarda a Angers, França, als 82 anys. Dissabte passat havia ingressat a l'hospital d'aquesta localitat després de patir un ictus hemorràgic. Considerat com un dels grans renovadors del tapís contemporani en l'àmbit europeu, actualment estava treballant en un gran retaule mural de 18 metres d'altura per a l'església de Saint Mathurin sur Loire, la petita localitat on residia amb la seva dona i les seves dues filles petites. Al setembre tenia previst desplaçar-se a Sant Cugat, on va néixer el 1929, per assistir a les inauguracions de dues exposicions a la Casa Aymat, seu del Museu de l'Escola Catalana del Tapís, i a la Galeria Canals.

Format a la Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, a més del tapís Grau-Garriga va conrear la pintura, el dibuix, el gravat, la pintura mural i l'escultura. Al món de l'art tèxtil hi va arribar "gairebé per casualitat", recorda Lluís Campins, director de la Casa Aymat. "Grau-Garriga es va introduir en el món del tapís quan ja tenia un cert reconeixement com a pintor, ja havia realitzat els frescos de l'ermita del Sant Crist de Llaceres a Sant Cugat, els de la Mare de Déu de Paretdelgada a la Selva del Camp, els de l'església del Pilar a Barcelona i els del baptisteri de Santa Maria de Salou", recorda. El canvi de propietat de la fàbrica de tapissos Aymat va ser decisiu per modificar el rumb de la trajectòria de l'artista. Miquel Samaranch, el nou propietari, en va oferir el 1956 la direcció artística a Grau-Garriga. Com que li va contestar que desconeixia els secrets de l'art tèxtil, Samaranch el va enviar a França a treballar amb Jean Lurçat, un referent d'aquest camp. A la tornada es va fer càrrec de la direcció de la Casa Aymat i va treballar amb artistes com Joan Miró, Joan Josep Tharrats, Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casamada i Josep Guinovart. De tota aquesta ebullició creativa en va sorgir l'Escola Catalana del Tapís, i pocs anys després, el 1964, va presentar la seva primera exposició individual de tapissos a la barcelonina Sala Gaspar.

Un investigador incansable

Abocat a una recerca constant, Grau-Garriga va superar els ensenyaments del seu mestre. "Es va rebel·lar contra el fet que un tapís fos la representació d'una pintura, hi va donar una força pròpia. Va posar en contacte l'art del tapís amb els corrents artístics del moment, sobretot amb l'informalisme, i va donar categoria d'obra d'art al que tradicionalment s'havia vist com una peça de decoració", apunta Pilar Parcerisas, autora d'una monografia sobre l'obra de l'artista. La tasca pedagògica de Grau-Garriga és un altre dels aspectes de la seva trajectòria que més s'ha destacat. Més important que això, assegura Parcerisas, és la influència que l'artista ha tingut en creadors més joves.

"A Grau-Garriga li devem dues innovacions transcendentals en el camp del tapís: va unificar les figures de l'artista i del teixidor i en va revolucionar les formes, els colors i els materials", subratlla Campins. Tradicionalment, era un artista el que dissenyava el tapís, que després era executat per un teixidor. Grau-Garriga, però, teixia ell mateix els tapissos que creava, unes teles que van guanyar en volum fins a poder ser contemplades des de diferents punts de vista (ell mateix les anomenava "environaments") i en les quals es troben nous materials, com si es tractés d'un collage. "Grau-Garriga concebia els tapissos com a objectes tridimensionals, els va obrir a noves textures, amb materials com la llana natural, els fils de coure o el jute", afirma Parcerisas.

Un artista profundament humà

L'obra de Grau Garriga està impregnada d'uns valors profundament humans. "Tant a les seves pintures com als tapissos hi abocava tot el que el commovia: la paternitat, l'horror i la misèria derivats de la guerra... Va formar part d'una generació marcada per la Guerra Civil", afegeix Campins. La catalanitat és una altra de les constants de les obres de Grau-Garriga, com es pot veure al tapís Dona catalana , propietat del Metropolitan de Nova York. Així, la seva obra es mou entre la memòria personal i la consciència col·lectiva, segons Parcerisas. Grau-Garriga es va inspirar en la natura que havia vist de nen a Sant Cugat i en elements populars com els guarniments de les esglésies. I les seves obres també acaben tenint un caràcter simbòlic i polític, públic, que vol expressar el patiment col·lectiu.

Reconeixement a França

L'Estat francès va ser molt generós amb Grau-Garriga, potser en correspondència amb la fascinació que va exercir sobre l'artista com a paradís de llibertat i democràcia. Va ser nomenat Cavaller de les Arts i l'Ajuntament de Saint Mathurin sur Loire li va cedir la casa on vivia des de fa més de vint anys. Angers, la ciutat on ha mort, és un dels grans centres europeus del tapís. A Catalunya, el Govern el va condecorar amb la Creu de Sant Jordi i el 1988 es va poder veure una retrospectiva de la seva obra al Palau Robert. El 2004 l'Ajuntament de Sant Cugat li va dedicar l'Any Grau-Garriga.