Pearl Jam celebra vint anys de rock
Sembla que fos ahir però ja han passat vint anys: Pearl Jam celebra dues dècades de carrera amb l'edició del directe Live on ten legs i la presentació d'un documental dirigit per Cameron Crowe.
Barcelona"Quan una cosa és avorrida, hi vull posar un xic d'entusiasme. Quan una cosa s'ha trencat, ho vull arreglar". Aquesta estrofa de The fixer , del disc de Pearl Jam Backspacer (2009), pren el pols a la situació actual de la banda de Seattle: la recuperació de la joia de viure i l'ànsia de crear música vibrant, immediata. Un fet que ja avançaven també a Pearl Jam (2006), juntament amb Backspacer (2009) els discos més celebrats i venuts de la banda d'ençà de Yield (1998). I que confirma la propera edició, el 18 de gener, del nou disc en directe de la banda, Live on ten legs .
Una segona joventut
Amb aquest disc, continuació del directe Live on two legs (1998), la banda arrenca les celebracions del seu vintè aniversari. I els fans fatals, més enllà de l'edició del CD senzill i la descàrrega, el podran adquirir en una versió de luxe que inclourà un CD, un doble vinil, quatre pòsters i cinc fotos de concerts. Aquesta versió, per cert, només es comercialitzarà a Europa. A més de les divuit cançons d'aquest disc, que bascula entre els clàssics ( Porch , Alive , Spin the black circle ) i les favorites de darreres anyades ( Just breathe , The fixer , World wide suicide ), les dues dècades de Pearl Jam es commemoraran amb l'estrena de Pearl Jam twenty , un documental dirigit per Cameron Crowe, l'enèsima reedició de Vs.i Vitalogy en nous formats i una sèrie de concerts especials als Estats Units. Arribats a aquest punt, cal assenyalar que l'exuberant segona joventut de la banda, ja en la mitjana edat del rock, s'ha degut a contrariar el que diuen els tòpics: no hi ha hagut cap retorn als orígens. Pearl Jam , però sobretot Backspacer , són dos discos de píndoles directes i enganxoses, que amb prou feines sobrepassen els tres minuts, molt influïts pel punk i la new wave .
Ben al contrari que el seu extraordinari primer disc, Ten , un monument de melodies recargolades i himnes existencials de llarg minutatge, on el vessant més fosc de Led Zeppelin abraçava la psicodèlia. Alive , el seu himne per excel·lència, és un recompte de la paràlisi vital que va sentir Eddie Vedder quan la mare li va confessar que el seu pare no era el seu pare. Tot curull d'una angoixa impròpia de roquers de 25 anys. Vaja, aleshores érem més vells, que ara som més joves, que cantava el seu estimat Dylan.
L'edició de Ten (1991) va venir precedida de la monumental puntada de peu al cul que van clavar els seus paisans Nirvana a Michael Jackson, destronant Dangerous del número u amb Nevermind . Però Pearl Jam va pujar a la cresta de l'onada i els va superar en vendes. Ten va rebre una exposició massiva a la ràdio i l'MTV, i va donar pas a una sèrie d'imitadors que van fer fortuna (Stone Temple Pilots) o que han caigut en l'oblit (Seven Mary Three).
El suïcidi comercial
Ten va vendre deu milions de còpies. A partir d'aquí, cada disc que va venir va arribar a menys audiència, sobretot pel seu desig de seguir la musa sense concessions -singles con Spin the black circle , una explosió de punk-hardcore - i de barrar el pas a la indústria fent pocs vídeos. L'any 1994, van entrar en un estèril plet amb la multinacional Ticketmaster, negant-se a vendre cap entrada per més de vint dòlars.
Aleshores es va produir el salt deliberat de banda més gran del món a banda de culte més gran del món. La llarga picabaralla amb Ticketmaster havia minvat la seva popularitat, i en lloc de buscar un retorn al hit single , després de Vitalogy el grup d'Eddie Vedder es va passar la dècada "autodestruint la seva popularitat", segons la revista Rolling Stone , amb llançaments cada cop més plumbis i difícils de digerir per al gran públic.
Aquesta situació s'ha revertit amb els darrers dos discos. Amb els seus companys de generació fora de joc -Alice in Chains testimonials després de la mort de Layne Staley, Chris Cornell fent d'èmul de Justin Timberlake- Pearl Jam semblen seguir el camí dels Rolling Stones. Supervivents amb vint anys de carrera, que encara omplen estadis. I que publiquen discos sòlids que, tot i que no canviaran el curs de la seva carrera ni del rock, acontenten els fans i afegeixen nous himnes al repertori. I què caram, que aixequi la mà la banda que no es clavaria un cop de roc a la dentadura per estar com els Stones l'any 1990.
