Hi ha moltes maneres de visitar ciutats i països, però només n'hi ha una que permeti conèixer-los una mica: observant i escoltant; sobretot, escoltant. Observant els espais i escoltant la gent que els habita. I hi ha moltes maneres de passar unes vacances, però només n'hi ha una que et permet saber millor quin és el teu lloc al món: coneixent l'entorn propi. Sovint es diu que viatjant molt lluny és quan un es troba a si mateix. Potser sí, però de poc serveix conèixer-se un mateix si no sabem d'on venim o en quin context vivim. És més, segurament sense això sempre estarem una mica desorientats.
Amb aquest propòsit, el de conèixer l'entorn més proper, el que va una mica més enllà de les limitades relacions quotidianes, dos joves garriguencs, Francesc Florensa i Miquel Andreu, vam decidir agafar les bicicletes i recórrer durant 11 dies seguits els 33 pobles d'aquesta comarca oblidada del Ponent català. I li vam dir operació Garrigues.
Ens deien que quin sentit tenia, si ja la coneixíem, la comarca, i més si un és el coordinador del diari quinzenal SomGarrigues i l'altre president de l'Ateneu Popular Garriguenc. I en part és cert, perquè per una cosa o altra ja hi hem estat diverses vegades, als 33 pobles. Però haver-hi estat i conèixer-los no és el mateix. I encara hi ha garriguencs, tal vegada la gran majoria, que no han posat mai els peus en molts dels municipis de la zona.
Per això vam decidir fer de la ruta una experiència compartida, pública i participativa, amb la creació d'un blog i perfils a les xarxes socials, amb la idea, d'una banda, d'explicar cada una de les etapes i, de l'altra, d'animar la gent a acompanyar-nos en algun tram. El resultat: quasi 200 seguidors a Facebook, una mitjana similar de lectures de les cròniques del blog i la companyia d'amics o coneguts en més de la meitat de les etapes, ja sigui pedalant o visitant els pobles.
Si mireu els mapes us sortiran 24 municipis, però hi hem afegit els nou que conformen les anomenades Garrigues històriques, actualment al Segrià però que fins als anys 80 eren garriguencs -excepte durant la Guerra Civil i la dictadura, quan la divisió comarcal no existia administrativament-. Encara queda alguna prova d'aquells orígens, com el senyal d'entrada a Sarroca, o la multitud de noms de carrers, places i avingudes d'aquests nou pobles que hi estan dedicats. O, més recentment, les subscripcions al SomGarrigues , que té 11 anys de vida i que informa també de tota aquella zona.
No es tracta, però, de cap conflicte territorial ni de cap reivindicació unitarista, ni molt menys, sinó de la simple consciència de pertinença a un mateix substrat cultural, econòmic i social, que poc té a veure amb la fesomia segrianenca de regadiu i molt amb el secà garriguenc, fins i tot més que la mateixa capital de comarca, les Borges Blanques.
Més enllà de l'olivera
Com qualsevol altra comarca, les Garrigues té múltiples nivells de lectura, que donarien per a diverses immersions temàtiques, però que al mateix temps no s'entenen els uns sense els altres. Tenen elements d'interès històric, altres d'ambiental o faunístic, altres d'agrícoles o altres d'esportius.
I tots aquests nivells de lectura no es donen en un escenari homogeni, sinó que, en contra del que pot semblar -i del que pot semblar als mateixos garriguencs-, la comarca ofereix una gran varietat de paisatges. Sí que bona part correspon a l'arquetip de territori de secà, olivera i ametllers, però hi ha zones diferents que, entre totes, ajuden a compondre el mosaic: les que, al nord, rega el canal d'Urgell -les més poblades-, les extenses valls de sembrat i estepa de Castelldans, Aspa o Alfés, els boscos de la serra de la Llena -amb el municipi de la Pobla de Cérvoles, classificat d'alta muntanya- o els costeruts tossals d'Almatret que s'aboquen al riu Ebre.
Repte cultural, no esportiu
Si, com dèiem més amunt, del que es tracta és d'aprofundir en el coneixement de la comarca, l'objectiu de la ruta no era esportiu ni d'acumulació de quilòmetres, sinó més aviat antropològic o cultural. Ens inspiraven Josep M. Espinàs i els seus viatges a peu -no n'ha dedicat cap a les Garrigues- però nosaltres ho hem fet amb bicicleta i sense pretensions literàries.
Cada etapa constava de tres o quatre pobles, amb la idea d'entrar a cada un, visitar-lo i conversar amb la gent. Que la ruta fos en ple mes d'agost no ens ha permès captar el trànsit de la collita de l'ametlla i l'oliva, que són a la tardor i l'hivern, respectivament, però ha fet que trobéssim la gent més relaxada i oberta a la conversa i les explicacions. I és que, més que visitar espais amb l'òptica típica del turista, hem prioritzat la tertúlia, l'àpat, el cafè; en definitiva, el temps al costat d'algú que ens parlés del seu poble.
I com que aquest algú a cada poble ha tingut un perfil diferent, hem parlat tant d'aspectes històrics com polítics, socials, culturals, econòmics o ambientals. Passàvem d'esmorzar amb la propietària romanesa de l'única botiga oberta del Soleràs a dinar i compartir un bany amb l'alcalde de la Granadella parlant dels parcs eòlics, a fer un cafè amb un músic de l'orquestra de la festa major de Puiggròs, a conèixer el funcionament d'un antic molí d'oli a Cervià o a entrar a una mina de carbó en desús a Almatret amb un agent rural.
A cada etapa hi ha un comú denominador: la gent gran. Si bé per edat hem anat contactant amb persones joves de cada poble que ens fessin d'amfitrions, aquestes ens han presentat avis i àvies amb qui parlar, perquè és a la seva memòria on hi ha concentrades totes les essències del poble. A la gent gran li agrada que l'escoltin i fan de bon escoltar, obren conversa sense permís ni formalismes, i obren els seus cors a desconeguts que marxaran i potser no veuran més.
Comarca de gent gran
Els trobareu als bancs de les places, en una cadira davant el portal de casa, sota l'ombra d'un tamarinde observant el seu hort, jugant al dòmino al fons del casal. Quasi sempre en silenci, absorts, instal·lats en els records mentre esperen el destí. Ells, a les Garrigues, són la majoria silenciosa. Són els que, com ens deia Fèlix Martín, un savi picapedrer de la Floresta, "cada dia que anaven al camp feien un acte de fe", perquè ho feien pensant en la posteritat, en la descendència, en el que vindria, en collites que ells mai no veurien. I és la seva obra, les seves cabanes i els seus marges de pedra seca, el que ha donat una identitat a aquesta comarca, una identitat que es pot resseguir amb bicicleta.
