Phenomena reivindica l'esperit festiu del cinema
"Què és una pel·lícula sense el seu públic?", es preguntava Nacho Cerdà en la presentació de Phenomena. Dijous passat, en un Urgel ple de gom a gom, Indiana Jones y el templo maldito (Steven Spielberg, 1984) i La cosa (John Carpenter, 1982) van trobar el públic que es mereixen: 1800 persones decidides a viure el cinema com una experiència col·lectiva i disposades a aplaudir, xisclar, rugir i, si cal, corejar la banda sonora a plena veu.
Després de l'èxit sense precedents de la inauguració del cicle del passat 19 de desembre -un programa doble amb Alien (Ridley Scott, 1979) i Tiburón (Steven Spielberg, 1975)-, aquesta nova sessió confirma que la proposta té corda per a estona. Decorat amb pòsters i fotocroms originals dels dos films, l'Urgel semblava haver-se transformat per una nit en l'Auditori del Festival de Cinema de Sitges. El mateix Àngel Sala, director del festival, s'ho mirava tot amb un somriure, mentre l'esperit de Sitges posseïa el cinema del carrer del Comte d'Urgell.
La nit va començar amb l'anunci de la propera pel·lícula del cicle: Terminator (James Cameron, 1984), que va aconseguir els primers grans aplaudiments. Immediatament, apel·lant a la nostàlgia, un seguit d'anuncis de Movierecord (Bucaneros!) i un grapat de tràilers que van provocar el deliri del públic: Terminator 2 (James Cameron, 1991), La jungla de cristal (John McTiernan, 1988) i un de molt especial, Quién puede matar a un niño?
(Narciso Ibáñez Serrador, 1976), amb un divertidíssim Chicho comentant la pel·lícula des de la sala de muntatge.
Poc després, el fantàstic número musical a l'estil de Busby Berkeley que obre Indiana Jones y el templo maldito va donar entrada al primer plat fort de la vetllada. La segona cinta de la saga, la més lleugera i pulp de les quatre, és una cinta que demana a crits una pantalla gran i una platea entregada per lluir amb tota la seva esplendor com a espectacle cinematogràfic que en el algun moment fins i tot es veu eclipsat per la contínua participació del públic de Phenomena, que embogeix amb els acudits, les persecucions i la música de la pel·lícula. I quina música! Amb un John Williams tan inspirat, qui necessita efectes digitals! El segon títol de la nit, una altra vegada precedit per una bona ració de tràilers vintage , no va donar tant de joc perquè el públic fes gresca, però no feia cap falta.
La cosa és un dels cims del gènere fantàstic -un film d'una modernitat i sequedat que encara avui ens sobta- i es va poder veure, com la pel·lícula anterior, en una còpia fantàstica, quasi perfecta, un detall més que delata l'amor al cinema amb què es programen les sessions de Phenomena.
