INTEGRACIÓ
Societat 30/09/2016

Pioneres del criquet femení a Espanya

Pakistaneses i marroquines del Besòs juguen des del 2012 al seu esport preferit

Mariona Folguera Blasco
3 min
Pioneres del criquet femení a Espanya

Barcelona“Jugar a criquet amb les meves amigues em fa sentir més a prop del meu país, el Pakistan, i de tot el que vaig deixar allà”, diu la Zulaikha Zia. Ella és una de les dotze components del primer equip de criquet femení creat a l’Estat, que es va posar en marxa a Barcelona el 2012. La Zulaikha va marxar del Pakistan, però no va abandonar la passió pel criquet, que és l’esport nacional del país. Malgrat que és a més de 6.000 quilòmetres de casa, el segueix practicant.

L’equip, i el projecte que hi ha al darrere, es van presentar ahir en una atapeïda sala del casal del barri Besòs, al districte barceloní de Sant Martí. El local, ambientat com una típica casa pakistanesa i amb menjar autòcton preparat per a l’ocasió, va permetre transportar els assistents a aquell país asiàtic. A la presentació no hi va faltar ningú: ni els familiars de les noies, ni tampoc alguns veïns del barri, que veuen entrenar l’equip des de fa quatre anys. Aïna Coscollola, la coordinadora del projecte Ma’isah: Caminar amb orgull, no se’n sabia avenir.

La mateixa Coscollola recorda que les hores d’entrenament van començar d’una manera diferent, dins de l’aula número u del casal, entre “paraules esdrúixoles i pronoms”. L’any 2012, aquesta jove s’encarregava de fer classes de català a un grup de nois nouvinguts, la major part d’ells vinguts del Pakistan. A l’Aïna la va sobtar veure que, tot i que tenien germanes, elles mai acudien al centre. “Em vaig adonar que, per una raó cultural, les noies no es podien barrejar amb nois fora dels espais pròpiament formatius, com l’institut”, i llavors se li va ocórrer crear un espai de català només per a noies. Per a Coscollola, “la idea estava destinada al fracàs”, però el boca-orella va fer que cada cop més noies s’hi apuntessin.

Del català al criquet

“Les dues hores setmanals de català em van permetre crear un espai de cohesió i confiança entre elles, i d’elles cap a mi”, rememora. A mesura que aquest lligam es va anar enfortint, va descobrir que, entre els seus interessos, el criquet jugava un paper destacat. Abans que s’acabés l’any, les deu noies pakistaneses i les dues marroquines de les classes li van demanar jugar-hi. Al projecte s’hi va sumar el 2015 l’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva Agència de Salut Pública.

“El criquet és la meva gran passió, a casa el mirem tots per la televisió i jo al Pakistan hi jugava. Hi jugaria tot el dia”, confessava somrient la Ghosia Iftikhar, una de les components de l’equip. Veient l’interès de les noies, “i sense deixar mai de parlar en català”, van començar a entrenar-se. Quatre anys després, l’Aïna encara no s’ho creu. “Pensava que això sí que seria un desastre, perquè els estava proposant entrenar-se una hora a la setmana sense competir mai”. Les noies, però, van seguir anant als entrenaments i, fins i tot, hi duien amigues i germanes. “Hem aconseguit tres coses molt importants: fomentar la seva autoestima, empoderar-les i fer un petit pas cap a la inclusió social”, va remarcar ahir Coscollola. “Ara ja som una família, sense que importi el nostre origen”, hi va afegir la Chaimaa Salamat, una de les noies marroquines. L’Aïna assegura que, d’aquesta manera, han promogut la vida sana entre aquestes noies d’entre 13 i 20 anys i alhora han “acostat la comunitat musulmana al barri”.

stats