'Plumofòbia': el col·lectiu gai també discrimina

Madrid"Si tens ploma, ni t’acostis", "Camioneres no, gràcies", "Només masculins". Són missatges agafats de les xarxes socials de dating entre homosexuals que posen de relleu que, entre un col·lectiu històricament oprimit, sura una discriminació interna als comportaments no normatius. S’hi ha fixat l’ONG Apoyo Positivo, que juntament amb l’agència López Rekarte ha impulsat una campanya amb el lema #StopPlumofobia que vol generar consciència d’aquesta discriminació.

“Hem vist que dins del col·lectiu s’ataca allò que surt de la norma quant a identitats”, explica el director d’Apoyo Positivo, Jorge Garrido. Rere la plumofòbia hi ha la transposició al col·lectiu homosexual d’una idea de gènere “molt rígida i binària, que reprodueix el rol patriarcal”, afegeix. És a dir, és una manifestació més del masclisme, que només considera acceptable un sol comportament associat al gènere. L’home ha de ser poc sentimental, sense gestos afectats, greu. La dona, al contrari. Tot el que quedi fora d’aquests paràmetres s’estigmatitza.

La campanya va destinada a sensibilitzar el mateix col·lectiu, però la plumofòbia també es dona dels heterosexuals cap als gais. “M’he trobat moltes vegades, entre la gent heterosexual ben intencionada i de bona fe, que et diu que no se’t nota gens que ets homosexual”, explica Alberto Cotillas, un activista dels drets dels homosexuals que celebra aquests dies l’Orgull Mundial de Madrid. Aquesta estigmatització de la ploma acaba traspassant-se al col·lectiu: “La ploma és arriscada, perquè et signifiques”, diu Cotillas, i molta gent decideix amagar-la o fins i tot combatre-la, donant pas a comportaments d’hipermasculinitat o hiperfeminitat. “Al final el col·lectiu, per aconseguir ser normalitzat, ha tapat moltes de les realitats. Ha suposat perdre part de nosaltres”, rebla Garrido.

La ploma com a motor de canvi

En bona part, la ploma és responsable de l’avenç en els drets dels homosexuals de l’últim mig segle. “A Stonewall, i després a Barcelona el 1979, eren transsexuals, travestis i homes efeminats, els que es van encarar amb la policia”, rememora Garrido. També n’ha sigut responsable el col·lectiu queer ( rar, en anglès), que lluita contra les barreres del gènere. La visualització de la diferència va posar de relleu el problema, i la plumofòbia suposa recórrer el camí contrari: el de l’assimilació, que desemboca en una pèrdua de diversitat.

“Impera la imatge de l’home gai blanc, fort, sa i amb diners, entre el col·lectiu”, argumenta el director d’Apoyo Positivo, que considera que la plumofòbia no només castiga els comportaments de gènere no normatius sinó que també amaga discriminacions com el racisme o el classisme, que, com a la societat, es troben dins d’un col·lectiu històricament reprimit com el LGBTIQ.

A les mateixes aplis on proliferen missatges discriminatoris per la ploma, també se’n poden trobar d’altres que veten per motius ètnics. Fins i tot, en el món anglosaxó s’han creat etiquetes com no chocolate -per vetar negres- o no rice [arròs] -per vetar asiàtics- que pretenen amagar la discriminació a les empreses propietàries de les aplis, que han anat impulsant condicions d’ús que prohibeixen l’opressió. També hi ha, segons Garrido, un altre tipus d’opressió: la serofòbia, cap als infectats pel VIH, que tot i l’avenç en els tractaments encara han de suportar la discriminació.