Inusual Project és un espai on l'art i el mercat -encara que sigui fonamentalment reciclat- van de bracet. Situat al número 5 del carrer Paloma, el local fa horari de botiga de dilluns a divendres, i paral·lelament dedica les tardes i les nits de dijous a dissabte a divulgar propostes culturals alternatives .
El col·lectiu Prostíbulo Poético tradueix literalment una iniciativa novaiorquesa (Poetry Brothel) i l'adapta a les constants barcelonines, que tot sovint amaguen, rere una escenografia treballada i terriblement fotogènica, una aura limitada. La madam que ha reclutat l'equip barceloní és Kiely Sweatt, una bostoniana que fa prou mesos que viu a Barcelona per atrevir-se a orquestrar els actes en castellà i fins i tot a llegir traduccions dels seus propis poemes. Sweatt ens recordava, poc abans de començar l'acte, que la versió autòctona del Poetry Brothel va començar fa més d'un any i que se'n celebra un cada mes. "Anem canviant d'escenari", ens va fer saber. Era la primera vegada que provaven sort a Inusual Project: la il·lusió i els nervis eren palpables. "És una llàstima que no deixin fumar en un prostíbul poètic", ens va confessar una de les poetes putes -així s'autodenominen-, que immediatament després ens assabentava que l'oferta varia en funció del mes i el lloc. "Som totes molt diferents. Venim de diversos països i els nostres poemes no tenen gaires punts en comú", ens explicava una altra de les protagonistes. Per molt que ens hi esforçàvem, no aconseguíem topar amb cap gigoló.
Un combo de jazz feia temps perquè el públic -és a dir, els clients- anessin omplint el local. Hi havia projeccions sinuoses en una pantalla, i un noi escardalenc llegia les cartes del tarot a tot aquell que volgués desembutxacar 2 euros. A quarts d'onze, era hora d'ensenyar les cartes: Kiely Sweatt, transformada en la madam Eva León, va presentar l'alineació de la nit. Cada poeta llegia un dels seus textos des de l'escenari improvisat on els músics de jazz havien dibuixat escales virtuoses amb els seus instruments. Cada poeta s'havia vestit amb la dosi de provocació que creia pertinent: n'hi havia que delimitaven amb nitidesa l'abast dels seus pits i la força de les seves cuixes; d'altres apostaven per un look intel·lectual; n'hi havia que podien fer pensar en aquelles pin-ups hipertatuades que serveixen copes en bars del Raval; hi havia alguna aposta contundent i lèsbica pel color negre. I sí, entre dona i dona, també va aparèixer una petita quota masculina: un noi amb bigoti i cos a mig fer i un gigoló sènior que va llegir una proclama incendiària.
La presentació va donar pas al negoci. El públic, que ja havia vist la mercaderia, era convidat a passar per taquilla i comprar fitxes: cadascuna costava un euro i equivalia al recitat d'un poema. Idea interessant. Potser provocativa... No del tot: si a Nova York els poemes són declamats en habitacions íntimes -sense que això impliqui cap intercanvi més enllà del textual-, el Prostíbulo Poético de Barcelona s'escampava per tota la sala i canviava el clima íntim per un poti-poti decibèlic que dificultava l'augment de temperatura. Vam gastar unes quantes fitxes: les poetes ens van recitar poemes sobre trobades furtives en motels, sobre camioners dotats amb instruments tan grossos com els vehicles que conduïen i fins i tot una lectura metafòrica sobre front doors i back doors .
La proposta de Prostíbulo Poético objectualitza conscientment l'equip de rapsodes i, al mateix temps, frena la possibilitat d'un cos a cos comprometedor.
