Posar deures o no: les famílies prenen partit

Barcelona“Els deures són perjudicials per a tothom i han de desaparèixer del sistema educatiu espanyol”. Així justifica José Luis Pazos, president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (Ceapa), la “vaga de deures” que ha impulsat durant aquest mes de novembre arreu d’Espanya. A Catalunya, però, aquesta protesta no ha estat secundada per l’òrgan homònim de la Ceapa, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac). “Considerem que el debat sobre els deures és un tema secundari perquè hi ha qüestions primordials, com abolir la Lomce i les revàlides”, explica Montse Conejo, presidenta de la Fapac.

Pazos, de fet, no defineix l’acció que han emprès com una vaga, sinó més aviat com una “campanya de sensibilització per discutir sobre els deures”. En aquest punt, la Fapac coincideix a afirmar que cal canviar la situació actual perquè els deures com a tal no haurien d’existir, “o no s’haurien de fer a casa”, afegeix Conejo.

Una font de desigualtat

“Els deures són molt sovint una càrrega per a la família i per als nens, que els fan de mala gana perquè saben que aquella estona la podrien dedicar a altres activitats”, reconeix la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Francina Martí. “A casa els nens han de poder, fins i tot, avorrir-se si volen i no fer més feina”, afegeix Martí, que creu que els deures poden crear “conflictes familiars, picabaralles i crits perquè els nens s’hi neguen i els pares els han d’obligar a fer-los, com passava amb el protagonista de la sèrie de dibuixos Doraemon ”. Martí demostra així que no és un problema només existent a Espanya.

Tant la Ceapa com la Fapac coincideixen que fer deures acaba creant una escletxa entre les famílies que poden ajudar els seus fills i les que no perquè no tenen ni el temps ni els recursos necessaris. “No és el mateix una família en què els pares són graduats i, per tant, tenen capacitats suficients, que una en què els dos progenitors són analfabets”, alerta el portaveu de la Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya (Ustec), Ramon Font. Per això, Font defensa que en cap cas s’hauria d’aprovar una legislació taxativa respecte a la prohibició o obligatorietat de fer deures. “Cada professor, que coneix els seus alumnes, les seves capacitats i el seu entorn social, ha de ser qui determini qui pot fer els deures”, matisa.

Per aquest motiu tampoc creu que s’hagin d’eliminar. “Ha de dependre de l’edat i de la maduració de cada alumne. Un de 2n de batxillerat que l’any que ve vol fer medicina, per exemple, no pot arribar a casa i ja no fer res més fins a l’endemà. I de la mateixa manera, a un estudiant amb un entorn desfavorable els deures li portaran problemes”, explica.

Tots els col·lectius catalans reconeixen que el més positiu que s’obtindrà d’aquesta vaga plantejada per la Ceapa és el debat que ha reobert. Pazos explica que la Ceapa està “molt satisfeta” amb els primers resultats de la vaga. El primer cap de setmana va tenir un “èxit rotund” de seguiment, sosté.

De moment, segons dades de la Ceapa, “de cada 10 famílies, 6 hi donen suport, 3 demanen la racionalització dels deures i només una creu que s’han de mantenir igual”. Defensa que “els deures no són positius a cap edat, però sí que ho són les ampliacions de coneixement que cadascú pot fer voluntàriament”.

Les entitats catalanes també són favorables a revisar el sistema actual. El secretari de polítiques educatives del departament d’Ensenyament, Antoni Llobet, comenta que el departament no té la competència sobre els deures, sinó que “només estableix el marc curricular” a partir del qual cada centre decideix què cal fer amb la qüestió.

Una prohibició legislada

La campanya que s’ha posat en marxa, tot i que no té incidència a les escoles catalanes, ressuscita una qüestió que no és nova. Durant el curs 1984-1985, José María Maravall, ministre socialista d’Educació, ja va intentar prohibir els deures de manera generalitzada a Espanya. La circular que va emetre el ministeri aquell any especificava la prohibició de fer deures “amb caràcter general, regular i periòdic” fora dels centres educatius.

El decret llei recollia el dret dels pares, alumnes i mestres a reclamar davant les direccions provincials del ministeri si consideraven que “es vulnerava aquest principi”. La pensada de Maravall no va tenir èxit, ja que els mestres en van seguir posant. A més, la normativa no afectava sis comunitats autònomes, entre les quals Catalunya, que tenien la competència plena en aquesta matèria.

Els advertiments de la Fundació Bofill

La Fundació Bofill tampoc està a favor dels deures, almenys com estan plantejats ara mateix. Tot i no ser partidària de prohibicions taxatives, l'entitat té molt clar que si es posen deures cal que segueixin dos criteris: han de ser amb una dosi adequada que permeti a l’alumne per organitzar-se sense que els pares l’ajudin i han d'incorporar valor afegit, connectant els aprenentatges escolars amb el món real. El director de la Fundació, Ismael Palacín, creu que les escoles podrien decidir si posen deures en alguns casos, però sempre que seguissin arguments pedagògics. I assegura que actualment això no s'està fent, almenys en general, de manera que és crític amb el panorama actual.

Rosa Sensat també hi està en contra

I l’Associació de Mestres Rosa Sensat sosté que la vaga ha posat de manifest que les famílies poden decidir què fan els nens amb el temps fora de l’aula. Segons la seva presidenta, Francina Martí, els deures perjudiquen els nens: els prenen temps per estar amb les famílies o fer activitats de lleure. Admeten que la vaga té ressò mediàtic, però lamenten que el debat entre les parts no hagi pogut resoldre el problema.