Societat 18/08/2011

Provocació a Salzburg

George Loomis
5 min
Provocació a Salzburg

The New York Times / SalzburgEl Festival de Salzburg viu una edició de transició, aquest estiu. L'antic director del festival, Markus Hinterhäuser, ha passat a ocupar el càrrec de director artístic un any abans del que tenia previst a causa de la deserció de Jürgen Flimm, que va marxar a l'òpera de Berlín. L'any que ve, Alex Pereira, un empresari amb una llarga experiència -i provinent de l'òpera de Zuric- assumirà el repte.

És el tercer any que el festival renova el seu director artístic. Pereira ja ha anunciat canvis: pel que fa a l'òpera, per exemple, ha fet saber que s'apostarà fort per produccions noves. Gràcies a aquesta planificació avançada, les protestes han estat poques, durant aquesta edició, que va començar el 27 de juliol i s'allargarà fins al 30 d'agost. Igual que en anteriors ocasions, les noves produccions operístiques, que vaig poder veure durant tres dies seguits de la setmana passada, exploren un ampli ventall de possibilitats escèniques. Caldria recordar, però, que l'òpera és únicament una de les seccions del festival, que també inclou el teatre i els concerts.

La monumental La dona sense ombra , de Richard Strauss, va ser la primera de les novetats que vaig poder veure. L'escena té lloc en una sessió de gravació dels primers dies de la música estèreo. L'òpera està sent enregistrada en disc amb una jove soprano en el rol de l'emperadriu i una parella que fan de Barak i la seva dona. L'escenari representa la Sofiensaele de Viena, el local on Georg Solti va fer el conegut enregistrament de L'anell del nibelung de Richard Wagner. Els cantants es col·loquen als seus llocs respectius i comencen a cantar mentre la música de Strauss ressona. La novetat és que el contingut dramàtic és absent de l'escena.

Durant gran part de la versió de Christof Loy -un exemple de manual sobre com un director radical s'apropia d'una òpera i hi fica cullerada- no vaig arribar ni a percebre que estava veient una actuació musical basada en una òpera.

A mesura que la representació avançava, els cantants començaven a viure els seus papers, i d'aquesta manera es començaven a generar tensions: Loy, no obstant això, fa servir una petita part de les possibilitats de l'òpera per emocionar l'audiència. Fent una picada d'ullet al llibretista Hugo von Hofmannsthal, l'última escena de l'òpera és escenificada com una autèntica postal nadalenca, amb arbre inclòs, per obra i gràcia dels decorats detallistes de Johannes Leiacker. Loy explica que la seva intenció era ressaltar el "teatre íntim" inherent a tota òpera. Em temo, però, que la raó real d'aquest experiment poc afortunat és que no va saber sortir-se'n de cap altra manera: l'òpera, exemple gloriós i difícil del Romanticisme tardà, és plena de simbolisme confús i personatges sorprenents.

Encara sap més greu per l'actuació magnífica de la Filharmònica de Viena, present a les tres noves produccions. Cal agrair també a Evelyn Herlitzius la interpretació colpidora del paper de la dona de Barak. Anne Schanewilm, l'emperadriu, al tercer acte s'esforça per traslladar cap a terreny propi la fertilitat màgica de la dona de Barak, simbolitzada per aquella "ombra" que l'emperadriu no té. Stephen Gould, l'emperador, i Michaela Schuster, infermera de l'emperadriu, també aconsegueixen bones actuacions.

Una òpera immortal

La principal aportació d'enguany de Hinterhäuser és l'estimulant muntatge d' El cas Makropoulos , de Leos Janácek, un conte misteriós sobre una dona de 337 anys que, tot i això, es manté eternament jove. El director, Christoph Marthaler, s'ha guanyat una reputació de provocador tan forta com la de Loy, però a diferència d'ell aconsegueix explicar la història sense enfarfecs i d'una manera addictiva.

Abans que l'òpera comenci, Marthaler afegeix un diàleg silenciós -explicat a partir de títols projectats al damunt de l'escenari- entre dues dones que fumen cigarrets en una estructura de vidre mentre discuteixen sobre el principal tema de l'obra, la vida eterna. A mesura que l'acció es va desenvolupant, la més vella de totes dues rep rams de roses d'un treballador, una vegada i una altra. Un altre dels tocs absurds de l'òpera és el que afecta Kolenaty, un advocat que viu un llarg procés per aconseguir una herència: cada vegada que agafa una peça de roba sembla que estigui a punt de tenir un atac d'epilèpsia.

Aquestes diversions són, potser, justificables tenint en compte que l'òpera està basada en un text de Karel Capek. És aquest mateix procediment el que fa que els personatges es relacionin entre ells d'una manera tot sovint poc clara, una estratègia que fa augmentar la intriga de l'obra. Seguint el mateix patró, l'escenògrafa Anna Viebrock situa l'acció en un jutjat, i el llibret no especifica que cap escena hi hagi de passar. La veu de la soprano Angela Denoke no és per a tothom, però té una bona ressonància i és ben capaç de crear tensió. Denoke és una molt bona actriu que aconsegueix reunir en una sola persona el costat fosc de la protagonista i el magnetisme que fa que els homes s'hi sentin atrets de seguida que la coneixen. La galeria de mascles fascinats està representada per Raymond Very (Gregor), Johan Reuter (Prus), Ales Briscein (Janek) i Ryland Davies (Hauk).

La directora d' El cas Makropoulos , Esa-Pekka Salonen, aconsegueix una lectura brillant de la partitura de Janácek.

El 'Macbeth' de Stein

Als que els agradin més les produccions tradicionals se sentiran a gust amb el muntatge del Macbeth de Giuseppe Verdi a càrrec del veterà Peter Stein, que no va poder adaptar el Boris Godunov de Modest Pétrovitx Mússorgski al Metropolitan de Nova York per culpa del procés anguniós d'aconseguir un visat americà. La direcció altament sensible de la parella de reis protagonistes del primer Shakespeare que Verdi va abordar es combina amb detalls enginyosos que alleugereixen el conjunt, encara que la producció inclogui detalls innovadors com els arbres humans que formen els assassins de Banquo. Els decorats de Ferninand Woegerbauer són mínims, però Peter Stein aconsegueix esprémer les possibilitats de l'escenari de la Felsenreitschule, al tercer acte de l'obra. La graderia de pedra s'omple de soldats carregats de fusta, un dels senyals que la profecia de Macbeth s'està fent realitat. Al cap de poc una batalla espectacular esclata i s'escampa per tot l'escenari.

Igual que a les altres produccions noves, Macbeth compta amb un director de primera fila, encara que Riccardo Muti, que el mes passat va fer 70 anys, va aigualir l'entusiasme anunciant que aquesta seria la seva última òpera a Salzburg. Per resoldre l'escena del ballet operístic, que la majoria de directors passen per alt, Stein i Muti han optat perquè la música sonés com a suite abans del tercer acte. Muti ha decidit acabar l'òpera amb la música de la batalla mentre Macbeth mor, una decisió molt més efectiva que l'himne de la victòria que Verdi va acabar escrivint.

Si bé és veritat que Zeljko Lucic no ha estat la veu més poderosa que ha encarnat Macbeth, ha aconseguit dotar-lo d'inflexions inèdites i matisos memorables. El tenor Giuseppe Filianoti aconsegueix un moment memorable, quan canta l'ària en què Macduff es lamenta de la pèrdua de la dona i els fills, amb els cossos morts al seu davant, i Dimitri Belosselskiy també aconsegueix una bona interpretació de Banquo. La vocalista estrella és la soprano russa Tatiana Serjan, que es converteix en una Lady Macbeth incisiva sense arribar a sonar aspra: la seva interpretació de l'escena dels somnàmbuls -que ha complicat la vida de tantes altres sopranos- aconsegueix "el fil de veu" que Verdi va deixar indicat.

stats