Societat 14/07/2017

Quique Bassat: "No sabem de què es mor la gent als països pobres"

Entrevista al metge i màster en medicina tropical i epidemiologia. Amb 12 anys va viatjar amb la família a l’Àfrica i allà va decidir que seria pediatre. Ha viscut set anys a Moçambic, on ha lluitat intensament contra la malària. També treballa en autòpsies poc invasives per determinar de què es mor la gent al Tercer Món

Georgina Ferri
4 min
Quique Bassat és una eminència en la lluita contra la malària. També treballa en un tipus d’autòpsia molt poc invasiva.

Quique Bassat (Barcelona, 1974) és fill del publicista Lluís Bassat, però també és una eminència en la lluita contra la malària. Juntament amb els doctors Clara Menéndez i Jaume Ordi, treballa en l’autòpsia mínimament invasiva, una tècnica molt més acceptada que una autòpsia completa i que permet determinar les causes de la mort i, per tant, poder-les atacar abans. També busca biomarcadors que permetin diagnosticar malalties només amb una gota de sang. Bassat també és professor Icrea adscrit a l’Institut de Salut Global de Barcelona, un centre impulsat per l’Obra Social La Caixa.

Es podrà erradicar la malària?

Ara hi ha una voluntat política molt forta, amb el lideratge de l’OMS. És la segona campanya mundial d’erradicació de la malària. La primera va ser als anys 50 i va ser un èxit perquè va erradicar-la de tot Europa, però en els llocs més difícils no es va progressar gens. Des de l’any 2007, Melinda i Bill Gates han tornat a posar el tema sobre la taula.

Un dels problemes és que el paràsit es queda a la sang i que molta gent es torna immune. Com es pot erradicar?

La malària es transmet d’una persona a l’altra a través del mosquit Anopheles i la font de transmissió principal són persones que porten els paràsits a la sang, però que no presenten els símptomes. El que està malalt va al centre de salut, li donen un antimalàric i li netegen la infecció.

Com es pot controlar els que porten el paràsit?

El primer que s’ha de fer és reduir el contacte amb el mosquit, i això es fa protegint les persones de les picades: amb xarxes mosquiteres o ruixant amb insecticida l’interior de les cases. Si el mosquit no et pica, no t’infectes. Si ja estàs infectat, però no tens símptomes de la malaltia, l’única manera de netejar la infecció és prenent un tractament per a la malària. Però si no tens símptomes no aniràs a buscar-lo de manera proactiva. Per això es fa una administració massiva de fàrmacs. Si saps que en un població hi ha una alta càrrega de malària, hi vas i distribueixes el medicament a tothom. Aquestes campanyes massives només es recomanen prop de la fase de preeliminació.

El que no deu saber molta gent és que Espanya va quedar lliure de malària l’any 1964, o Austràlia l’any 1981, és a dir, no fa tant que era habitual en aquestes latituds.

Els meus avis s’enrecordaven d’haver tingut malària, i tota la gent que va viure a Espanya abans dels 50 tenia molt present que la malària era aquí una malaltia endèmica. L’humà l’ha convertida en tropical.

¿Si no estigués concentrada a les zones tropicals, ja s’hauria erradicat?

La riquesa és el motor principal d’erradicació de la malària. Els llocs on queda malària és on tenen els sistemes de salut més fràgils, amb pressupostos de salut per persona i any més baixos. També el problema és que quan avances molt cap a l’eliminació de la malària, deixa de ser una prioritat . El risc és no veure que 12 casos se’t poden convertir en una epidèmia.

També treballeu amb l’autòpsia mínimament invasiva. Què és?

En els països pobres no tenim ni idea de què es mor la gent. Més de la meitat moren a casa seva, sense haver entrat en contacte amb cap sistema de salut i no hi ha un metge que certifiqui de quina causa. D’altra banda, les autòpsies completes -que és el mètode de referència per establir de què s’ha mort una persona- no són acceptades en els països pobres, en part, perquè estan associades a molts estigmes, com ara els rumors sobre els robatoris i el tràfic d’òrgans.

Com es fa mínimament invasiva?

Hem desenvolupat un mètode que permeti substituir l’autòpsia completa i tenir teixits amb la mateixa qualitat per ser analitzats després al laboratori, però sense obrir el cos. Amb agulles de biòpsia, obtenim mostres de tots els teixits clau i li tornem el cos a la família de la mateixa manera que ens l’han entregat. És un procediment ràpid, i el pot fer qualsevol persona, no cal que sigui un patòleg ni un metge.

¿També esteu treballant en el descobriment de biomarcadors per diagnosticar malalties?

Sí, als països pobres i, sobretot en les zones rurals, la disponibilitat de mitjans de diagnòstic és molt limitada. Un biomarcador és una proteïna a la sang, que tu pots detectar en forma d’un test ràpid, sense una infraestructura laboratorial i que permet dir amb certesa si el pacient necessita o no antibiòtic. La segona cosa que pretenem és un biomarcador que ens doni pistes de si un infant està molt malalt i pot morir-se ràpid o si pot ser enviat a casa sense problema. És una prova com de l’embaràs amb un plàstic on tires una gota de sang i et diu si hi ha malaltia o no.

Com va anar a parar vostè al Tercer Món?

Vaig fer un viatge il·luminador a l’Àfrica quan tenia 12 anys amb la família. Em va remoure i vaig decidir fer pediatria perquè sabia que és una de les especialitats més útils. Em vaig preparar els exàmens de 6è a Tanzània i em vaig saltar un mes de classes perquè m’agradava més el que feia allà. Després em van donar un bon consell: com més ben format estiguis, més útil seràs allà.

stats