Un de cada tres sensesostre han patit alguna agressió física o verbal

BarcelonaEl Miguel va viure quinze anys al carrer. El seu calvari comença quan va incendiar-se el pis on vivia al barri de Sants i, encara que la immobiliària li va donar una petita indemnització per fer-lo fora del pis, ja no va poder sortir-se'n. Va caure en l'alcoholisme i no va ser fins que Arrels Fundació li va donar un cop de mà que va començar a veure la llum al final del túnel. En els quinze anys al carrer les va veure de tots colors, però admet que les pitjors experiències són les agressions, com la que va patir ell al Maremàgnum fa alguns anys. Com ell, el 37% dels que no tenen llar, un de cada tres sensesostre, n'han patit alguna vegada, ja siguin físiques o verbals. En el cas de les dones, el percentatge s'enfila fins al 47%. Són les alarmants dades que ha revelat aquest dijous la Fundació Arrels.

"Diuen que dormen amb un ull obert", explica Ferran Busquets, director de la Fundació. Les agressions s'expliquen pel "menyspreu" que certes persones senten i per la sensació de "superioritat" respecte el qui "té menys" i assegura que aquest elevat percentatge es deu a l'augment real de les agressions però també al fet que ara es denunciïn més. El Miguel creu que els agressors ho fan emparats per "la impunitat i la covardia", diu, recordant la que va patir ell quan dos joves "ben vestits i amb vocabulari d'universitaris" van llançar-li una llamborda a la cara a plena llum del dia. Ell lamenta que ara, amb les xarxes socials, les agressions hagin augmentat i, a més, tinguin més ressò. L'últim exemple és la del 'youtuber' que va humiliar un sensesostre.

La Fundació Arrels va comptabilitzar al juny unes 3.267 persones que no tenen llar a Barcelona. D'aquestes, 941 dormen al carrer, 419 en solars i fàbriques i 1.907 en albergs. Això representa un augment del 37% des de 2008, però Ferran Busquets ha explicat que aquest increment també es pot explicar perquè ara es fan més recomptes. Entre els enquestats, el 86% són homes, el 51% tenen entre 25 i 49 anys i el 66% són estrangers.

Més enllà de les agressions, el Miguel apunta que el pitjor de viure al carrer és el fred i l'alcoholisme. "No he conegut ningú al carrer que no sigui alcohòlic", assegura, i recorda que ell s'alimentava només de vi, coca-cola i sucre. "La meva preocupació era tenir sempre alcohol per no tenir mono", diu. De fet, l'enquesta de la Fundació Arrels, que es va realitzar el passat mes de juny a 348 persones que dormen al carrer, revela que el 19% presenta un grau de vulnerabilitat elevat i requereix una intervenció social immediata. En aquest sentit, gairebé la meitat dels enquestats va afirmar que no havia tingut contacte amb els serveis socials en els últims sis mesos, un fet que Busquets considera que és per desconeixement, desconfiança o per incompareixença de les administracions.

Per això, des de la Fundació Arrels han exigit a les institucions "posar-se molt més les piles" per posar remei al sensellarisme. "El que necessiten aquestes persones són solucions definitives, adaptant-se a les seves necessitats", ha dit, posant d'exemple el 'Housing First' i també els pisos de baixa exigència repartits per la ciutat per aquells sensesostre que prefereixen fer la seva. Segons Busquets, les administracions "ho estaran fent fatal mentre hi hagi una sola persona dormint al carrer". Ara bé, la Fundació Arrels adverteix, però, que no només les institucions han d'extremar l'alerta. També ha de prendre consciència de la problemàtica la societat, ja que un de cada quatre ciutadans no entén que dormir al carrer és un problema greu, segons la mateixa enquesta.

I això que el 70% dels sensesostre ja fa més de dos anys que no tenen llar. El Miguel va estar quinze anys al carrer. "Et menja la tortura interior de ser conscient que no pots recuperar els anys que estàs perdent. No deixes de pensar: m'he carregat la meva vida", diu. Amb la perspectiva dels tretze anys que fa que no beu i que ha recuperat certa normalitat, el Miguel explica ara, serè, que "caure al carrer és com un dol": "Primer estàs incrèdul, després rabiós, i al final ets com un moribund que es nega a asfixiar". No n'ha tret gaires coses positives de viure al carrer. Però ara s'aferra als anys que li queden de vida: "Què vols que faci? Aprofitar el temps que em queda". I, entre riures, pregunta irònic: "Et vols casar amb mi?".