Que el porno no em canvïi
Cada cop més homes defensen un llenguatge visual del sexe més respectuós amb les dones
A les pel·lícules de Conrad Son els protagonistes es fan petons. Petons amb amor. Ho fan veure, esclar, que hi ha amor, però no és habitual. Per a la immensa majoria de pel·lícules porno, l'argument és el que té menys importància. "No sóc carrincló; l'amor forma part del sexe!", es defensa el pornògraf català. La psicòloga Carme Freixa pensa que el porno "és una joguina sexual avorrida i sexista". A les escenes, l'home hi apareix "com un toro d'Osborne" i la dona -diu Freixa- no és més que un "objecte sexual només per al seu gaudi". La part sexual del cervell masculí és 2,5 vegades més gran que la del femení. Segurament per això, i pel domini de l'home sobre la dona al llarg de la civilització, la immensa majoria de la indústria pornogràfica està pensada per als homes. Un univers de fantasies masculines. Conrad Son afegeix: "La pornografia beu de les icones de la vida, dels somnis eròtics. I l'home és un immadur; li agraden el futbol i els còmics de Spiderman". "L'imaginari masculí: dues dones que s'ho fan i entra l'home", conclou Freixa.
De petit, Bernat Escudero mirava revistes pornogràfiques que pispava d'algun lloc amb els amics. Ara diu que consumeix "algunes coses", però que l'avorreix. En Bernat és un dels impulsors de l'entitat Homes Igualitaris. Explica que no creuen en el "domini patriarcal" del gènere masculí sobre el femení, aquest model que reprodueix justament el porno tradicional.
Amb 20 anys, un dia en una biblioteca, Matt McCormack Evans va notar que alguna cosa passava. Observava la bibliotecària col·locant els llibres als prestatges i se la va començar a imaginar nua, fent sexe, en les posicions més estrafolàries. "El sexe només és brut si es fa bé", diu Woody Allen. Un problema obvi per a molts usuaris del porno és el conflicte intern que genera entre les creences respectuoses amb la dona més o menys contemporànies i els valors que transmet el material que estan veient en privat. Es crea una mena de doble moral. En Matt pensava que el que veia a les pel·lícules no tenia res a veure amb la seva vida, que no l'afectaria. "Però més endavant em vaig adonar que ho estava fent", explica. Si veia una dona fent ioga a les notícies, a la nit començava a buscar com un boig pelis porno de dones fent ioga a l'ordinador. Era un obsessió. Fins que hi va posar fi. Amb 22 anys, ha creat una entitat pionera al món: AntipornMen. Una web creada per homes que discuteix públicament la pornografia des d'una perspectiva feminista. L'associació no té cap vincle religiós, ni defensa valors retrògrads. McCormack Evans explica a la seva web: "Un dels aspectes més estranys de la pornografia és que mai és molt satisfactòria. No s'ajusta a les necessitats sexuals de ningú".
Homes per la Igualtat no és ben bé una entitat antiporno, però Bernat Escudero té clar que la pornografia transmet valors desigualitaris. "La immensa majoria de pornografia és patriarcal i això fa que molts homes tinguin la creença imaginària que la sexualitat s'ha de viure així. Amb la meva parella puc jugar a tenir relacions sexuals de domini, però ha de ser un joc mutu".
La filòsofa Beatriz Preciado, professora d'història del cos i de teoria del gènere a la Universitat París 8, es fa aquesta pregunta: "Per què no hi ha una cultura crítica del porno?" En aquesta societat occidental en què tot es qüestiona, no hi ha cap moviment prou visible que reflexioni sobre aquesta "tècnica cinematogràfica manipuladora que no és més que una tècnica masturbatòria, feta i pensada per a la mirada masculina". Un llenguatge dominant que ha influenciat enormement el llenguatge publicitari. I tanmateix, afegeix la filòsofa de Burgos, "la pornografia podria ser extraordinària". El moviment del postporno va néixer als Estats Units als anys 90. És una tendència artística que reivindica una representació de la sexualitat allunya- da de la indústria dominant. "Per exemple, m'agrada el porno hardcore , però amb dones que sotmetin homes passius i dèbils. Si una dona esprimatxada i malaltissa pot arribar a ser sexi, per què no un home?", diu María Llopis, precursora del moviment a Espanya. El postporno ensenya que la pornografia és una qüestió bàsicament política. "No hi ha pornografia sense un context legal que defineixi els límits del que és públicament visible, assegura Beatriz Preciado.
L'historiador de cinema Romà Gubern creu que Espanya ha viscut la pornografia d'una manera "anormal". Prohibida durant la dictadura, la seva defensa va estar associada als moviments antifranquistes d'esquerres. Des de Catalunya eren habituals els viatges d'amics a Perpinyà a veure cine porno. Eliminada la censura, va arribar el destape . Un alliberament col·lectiu que curiosament entra en contradicció amb un altre alliberament, el de la dona.
I Beatriz Preciado es pregunta: "En un país on moren gairebé 70 dones per violència masclista a l'any, quina educació sexual reben els joves?". El porno continua sent tabú. Un producte furtiu que es comença a consumir a l'adolescència, ara des de l'ordinador, sense rebre cap mena d'informació.
Carme Freixa diu que el porno és una font de complexos per als nois. "L'home ben dotat i amb una gran capacitat per aguantar abans de tenir un orgasme no és el perfil estàndard", recorda. És per això que Conrad Son prefereix rodar un porno més realista. "Un decorat auster, amb una làmpara vella i una ràdio al fons, i un tio que no aguanta gaire i que no la té molt dura". És la nova tendència realista, cada cop més respectuosa amb la dona, que de mica en mica es va imposant. Per això el porno amateur cada vegada té més èxit. Tot canvia. El porno, també.
