BARCELONAEls partits i la societat civil de Catalunya fa molt de temps que intenten aixecar definitivament la barrera dels peatges o, com a mínim, repartir el patiment entre tot l'Estat. El #novullpagar és només la constatació que la via institucional és infructuosa a l'hora de desfer el greuge i la resposta dels polítics catalans -convocar un grup de treball sobre la qüestió i elevar la demanda al Congrés- suposa reincidir en un camí que fins ara ha acabat sempre en un carreró sense sortida.
"Fa 12 anys que intentem aconseguir un fons de rescat per als peatges, però necessiten una setmana per apujar l'IRPF i dues per reformar la Constitució", denunciava ahir al Parlament el líder de Ciutadans, Albert Rivera. De fet, es queda curt. Ja fa 15 anys de les primeres iniciatives socials i polítiques contra l'acumulació de peatges a les autovies catalanes. Va ser el 1997 quan ERC va impulsar la campanya Catalunya lliure de peatges , en què va repartir milers de fulls i adhesius contra aquest greuge, i també quan el Parlament va aprovar la constitució del primer grup de treball sobre els peatges, amb la participació dels partits, les concessionàries, els governs català i espanyol, ajuntaments, associacions d'usuaris i altres ens.
L'any següent es va constituir la Declaració de Gelida, que va arribar a agrupar més de 120 consistoris, consells comarcals i agents econòmics i socials contra els peatges, liderada per Jordi Carrillo, regidor a Gelida (Alt Penedès) i amb participació activa, entre d'altres, de la llavors alcaldessa de Mollet del Vallès, Montserrat Tura. A escala pública, recomanava als conductors tocar el clàxon per protestar quan passessin per un peatge, però també pressionaven com a lobi. Igualment, el 1998 el Parlament va votar la primera proposta de fons de rescat de peatges. La va defensar Joan Ridao per a ERC i la van tombar entre CiU i PP.
El grup de treball va donar els primers fruits el 1999 publicant les seves conclusions, que, entre altres qüestions, reclamaven homogeneïtzar el mapa de peatges a escala estatal. Amb aquesta injecció de legitimitat, l'any següent el Parlament va tornar a votar una iniciativa similar que, aquell cop sí, va ser aprovada per unanimitat. Els vots del PP, però, van canviar a Madrid i, quan va arribar la proposta al Congrés, la majoria absoluta d'Aznar ni tan sols la va admetre a tràmit. Aquest cop va refredar la pressió del Govern però no de l'oposició, que el 2002, després de mesos de paràlisi, va assolir un acord amb les concessionàries al marge de l'executiu i de CiU -que van assumir ràpidament- però que va quedar en paper mullat.
Quatre anys per un tràmit
Una mesura similar a la vetada pel PP va ser aprovada de nou pel Parlament el 2004 i, ja amb el PSOE a la Moncloa, el Congrés va admetre-la a tràmit per unanimitat el 2008. Quatre anys per acceptar-la i, llavors, tres anys més al congelador. La legislatura va acabar sense arribar a debatre la proposta, que va decaure. En aquest temps el cost dels peatges ha anat creixent, cosa que ha estat motiu de debat partidista entre executiu i oposició. Tot i que l'acord de govern del tripartit preveia rescatar peatges i rebaixar tarifes, només va poder bonificar-ne alguns per a viatgers habituals i per raons ecològiques. També va constituir tres grups de treball successius amb una activitat limitada. I, amb tot, les barreres segueixen on eren.
