Raimundo Castro: “La memòria va ser una concessió que ha acabat en renúncia”

MadridRaimundo Castro (Torremocha, Cáceres, 1955) és el periodista degà del Congrés. Hi és des de finals dels 70 i va fer de corresponsal polític d’El Periódico, entre d’altres. Ara va per lliure escrivint o fent tertúlia aquí i allà. Sempre al cas de què es cou als passadissos (no li cal atansar-se als polítics perquè quan el veuen ja se li acosten ells), Los imprescindibles és la seva segona novel·la. La primera la va escriure el 1979, i en aquesta hi ha invertit 15 anys. El desengany d’una determinada esquerra amb la Transició és present en totes dues. Entremig, una colla d’assajos i biografies, des de José María Aznar fins a Juan Mari Bandrés.

15 anys per escriure-la. No hi entén de terminis.

I 25 d’immersió! Quan vaig començar a conèixer brigadistes, maquis i nens de la guerra hi havia 25 guerrillers. Ara dos: l’Esperanza Martínez i en Quico Martínez. Quan et poses en temes així veus que no saps res. Jo pensava que la Puerta de Alcalá estava foradada pels bombardejos. Doncs no. Franco va prohibir bombardejar la zona perquè hi vivien molts dels seus mecenes. Per això els partits d’esquerres hi van traslladar les seves seus. Els trets a la porta són pels enfrontaments entre anarquistes i comunistes. D’històries així, moltes.

És difícil aportar alguna cosa, ja que a Espanya s’ha escrit molt, sobre guerra.

És cert, però molt menys sobre els guerrillers, les brigades internacionals, el control dels comunistes, les implicacions amb altres països, les tècniques de guerrilla urbana... El maquis comença mentre dura la guerra i acaba el 1955. Després queden anarquistes com Quico Sabaté o Franco Veiga fins a mitjans dels 60.

Per què se’n té poca informació?

Eren guerrillers de la República i en sabem poc perquè els russos se’n van endur la informació a Moscou. Venia la Segona Guerra Mundial i no volien que Franco conegués les tècniques del Catorzè Cos de l’Exèrcit Guerriller. Però a la postguerra té molt d’impacte i és diferent, per exemple a Catalunya, que era punt d’entrada dels anarquistes.

D’on ve el nom de maqui?

De maquisard, guerriller en francès. El maquis són turons amb arbustos i matolls on és fàcil amagar-se. Franco va utilitzar el nom per donar a entendre que eren de fora, però la majoria eren d’aquí i havien lluitat a la Segona Guerra Mundial. Molts són herois condecorats a França i considerats encara bandolers a Espanya. Franco els combat primer amb l’exèrcit i després amb la Guàrdia Civil, presentant-los com un problema d’ordre públic.

A La quema va retratar la decepció de molts joves d’aleshores amb la Transició. Ara vol honorar els maquis, uns altres decebuts.

El company de RNE Carlos Santos, que ara ha escrit 333 historias de la Transición, potser exagera, però explica que la decepció inicial es veia amb les lletres de Lluís Llach, els articles de Javier Sádaba, la meva novel·la i poc més. I fins ara. Els maquis segueixen oblidats. La de la memòria històrica va ser una concessió aleshores vista com a inevitable però que ha acabat sent una renúncia permanent. Molts guerrillers han mort en una situació econòmica molt precària perquè de joves havien lluitat en lloc de cotitzar.

Potser es podia entendre durant la Transició, però costa d’assumir que fos igual amb el debat de la memòria de fa 10 anys.

La democràcia no va tenir la delicadesa de dignificar-los perquè feien lluita armada i encara era present el tema d’ETA i altres grups. Era un tema tabú. Però sobretot era per la por a la dreta, agressiva amb el tema.

¿Amb la nova esquerra espera que sigui una mica, o molt, diferent?

Em temo que no, i això que hi ha poca excusa per no dignificar els que van ser més dignes que nosaltres. Els de Podem no volen passar per guerracivilistes, no volen merders. No veuen que aquesta gent són la gènesi del que va ser el Maig del 68 o ha sigut el 15-M. Per això el fil conductor de la novel·la és un vell guerriller que coneix una noia a l’acampada de Sol i la du per la seva història.

¿Els progressistes han fracassat a l’hora de construir una societat amb una visió més crítica?

Segurament, en la memòria o en l’encaix de les nacions. El País, per exemple, ha prioritzat la defensa de l’Estat i la monarquia a les idees de progrés. A la Transició hi arribem polítics i periodistes junts contra el franquisme. Això es trenca quan el periodisme només fa negoci i arracona la necessitat de transformar. Ara això contraposa-ho als maquis, que van lluitar fins al final per ser dignes de si mateixos. Aleshores, com ara, ser honrats era ser revolucionaris per posar potes enlaire les injustícies del sistema.

L’esquerra oficial s’ha acomodat?

Quan cau el Mur de Berlín ho fa damunt les costelles dels treballadors de l’Europa Occidental. La por dels empresaris al comunisme era el que facilitava un cert equilibri, el que hem conegut com l’estat del benestar. Quan aquesta amenaça desapareix el capitalisme passa a l’ofensiva. I ara, i també pels errors de l’estalinisme, s’està tornant a començar perquè no hi ha adversaris del capitalisme. El moviment europeu de Varufakis i Ada Colau crec que va en la línia de fer-los pensar que han de ser sensats i negociar.