Societat 29/01/2018

“Si als 40 anys no tens fills o parella, la gent et pregunta en què has fallat”

Il·lustradora i humorista gràfica la Raquel Gu és autora de llibres d’humor gràfic, de llibres infantils i dibuixa l’actualitat en directe a ‘Els matins’ de TV3

Lara Bonilla
4 min
Raquel Garcia Ulldemolins -Raquel Gu-és filòloga però fa anys  que es dedica a la seva vocació: dibuixar.

La Raquel Gu -acrònim de Garcia Ulldemolins- no va patir la tan temuda crisi dels 40 perquè ja la va tenir als 38. Va decidir, però, prendre-s’ho amb humor i convertir les dèries dels 40 en vinyetes. El resultat és el llibre d’humor gràfic Estic estupenda! (Angle Editorial). A les seves pàgines hi apareix la pressió per tenir parella, per tenir fills, per semblar jove, la conciliació o les xarxes socials. Ha dedicat el llibre a la seva mare, que va morir amb 43 anys.

Com va sorgir el llibre?

Tots els que ens dediquem a l’humor gràfic, i també els que es dediquen a escriure, en algun moment acaben escrivint sobre el que els passa per entendre també per què els passa. Jo ja vaig fer els 40 -en tinc 45- però durant tota aquesta etapa et fas preguntes, veus canvis, ho comentes i les amigues em van dir: “Per què no ho dibuixes?” De tots els llibres que he fet trobo que aquest és el més rodó perquè hi ha experiència personal i anècdotes que m’ha explicat l’entorn més proper. Tot aquest material m’ha servit per posar-lo sobre la taula, mirar-lo des de la distància, entendre’l i treure-hi ferro.

Què tenen els 40 que fan respecte?

És el que diu la protagonista del llibre quan s’hi troba: “Això anava de debò”. Als 20 vas fent i els 30, tal com vivim ara, són una prolongació dels 20. Als 40 arriben les primeres morts, els pares es fan grans i comences a veure que tot té una data de caducitat. Des dels fol·licles a la pell fins a les persones i les relacions. És una sacsejada.

Sembla el moment idoni per fer balanç i replantejar-se coses ara que encara hi ha marge per canviar.

D’aquest marge no en som prou conscients perquè els 40 van amb l’etiqueta que són la meitat de la vida i penses que tot el que has fet fins ara ja no ho podràs fer. I t’angoixes. Però sí que en queda, de marge, sempre en queda. Jo espero ser una velleta de 80 anys que encara aprengui coses. Potser no aprendré un nou idioma però ho intentaré. A la vida no s’ha de deixar d’aprendre mai ni d’intentar fer coses.

Planteges temes com la pressió de tenir parella, de tenir fills, la conciliació... ¿Hi ha més pressió sobre les dones que sobre els homes?

Sí. Si arribes als 40 i no has tingut fills, com és el meu cas, et pregunten què ha passat. “Què ha fallat? ¿És que no has trobat ningú? ¿No et funciona bé el cos?” Si no tens parella la gent es pregunta què ha anat malament. És com un dit acusador. En canvi, a ells no se’ls qüestionen aquestes coses. I a part d’aquestes pressions socials, també hi ha una pressió estètica. Els nostres 40 no són els de les nostres àvies i també hi ha la idea que encara pots estar guapa i que si no ho estàs és culpa teva perquè no et cuides. De tota manera, ells també passen per aquest terrabastall. Els homes que han llegit el llibre m’han dit que s’hi han sentit molt identificats. El contingut és molt transversal perquè el pànic i el vertigen vital el patim tots. Després hi ha les imposicions externes, que les patim més nosaltres.

Quin moment viu el sector de l’humor gràfic?

L’humor gràfic i l’humor, en general, viu el moment més delicat dels últims anys. Hi ha una mena de pressió de veure què diràs i com ho diràs en un moment en què tenim titellaires, rapers i humoristes de ràdio i d’humor gràfic que han tingut problemes i han estat cridats a declarar. Jo faig vinyetes sobre l’actualitat a Els matins de TV3 i no he arribat al punt de plantejar-me “Això ho puc fer i això no”. Però l’altre dia una amiga em va comentar que li havia agradat una vinyeta que havia fet sobre els càstigs preventius però que va pensar: “Com s’ha ficat en això la Raquel? A veure si encara tindrà problemes”. I llavors penses que potser sí que és veritat que ens la juguem una mica cada dia, tot i que jo no en soc gaire conscient.

T’has hagut d’autocensurar?

Vaig més amb compte. Ningú no m’ha censurat mai a nivell polític i a TV3 no m’han censurat mai. Però sí que hi ha un cert nivell d’autocensura. Alguna cosa que et frena. No és que facis una llista de les coses de què pots parlar i de què no. No és això. Però sí que hi ha moments en què et poses a dibuixar i penses: “Això no sé ben bé com tocar-ho perquè no pensin que...” I després hi ha el pellfinisme aquest de prendre’s amb literalitat les coses, i que és el que porta al problema.

També és un bon moment per fer humor de l’actualitat, amb tot el que està passant.

Els ninotaires portem tots una mena d’antena i tenim molt interioritzat el procés de mirar Twitter, mirar les notícies, escoltar la ràdio... I de seguida et venen les idees. Crec que es podria fer una crònica política dels últims deu anys a partir de les vinyetes dels ninotaires catalans.

Cada cop hi ha més dones fent humor gràfic.

Cada vegada la nostra feina té més visibilitat. Històricament hi havia més homes que dones. La gran pionera és Núria Pompeia i ella estava sola. Ella tocava temes que els seus companys homes no tocaven, com la conciliació.

Per cert, aviat faré 40 anys. Algun consell?

Que t’ho prenguis amb humor.

Fet.

stats