Rokhaya Diallo: “He nascut a París i encara em diuen que parlo molt bé el francès!”

Coneguda activista antiracista i feminista, Rokhaya Diallo (París, 1978) s’ha dedicat a denunciar el racisme institucional a França, particularment les detencions i escorcolls de perfil ètnic. Fundadora de l’associació Les Indivisibles, reconeix que el fet de ser dona, negra i musulmana ha marcat la seva feina com a periodista, escriptora i cineasta. L’any passat va estar al centre de la polèmica perquè la dreta va forçar que la vetessin en un organisme consultiu del govern francès sobre comunicació digital.

Semblava que amb l’educació i les noves generacions educades en la diversitat el racisme s’acabaria. Però no ens en sortim.

No ens podem desfer de segles d’opressió i de construcció racial en algunes dècades. Cal temps, i encara que les coses avancin, sempre hi ha el risc de tornar enrere. A la més mínima crisi les identitats es crispen, s’exacerba la por... Les races van ser una construcció dels intel·lectuals per justificar l’opressió econòmica: primer sobre una base religiosa i després amb pseudociència. I encara que la ciència ha demostrat que les races no existeixen, que biològicament tots els éssers humans pertanyem a la mateixa raça, el prejudici continua. I per això quan tu i jo sortim al carrer a mi em tracten diferent. Per aquest motiu cal acció política: només amb la raó no guanyarem el racisme.

Vostè ha parlat d’un racisme de bones intencions.

Esclar! Perquè el racisme no es fonamenta només en prejudicis negatius. També hi ha gent que creu que el color de la pell porta associades qualitats intrínseques: que els negres porten el ritme a la sang, que els asiàtics són molt disciplinats i bons en matemàtiques. Sembla un prejudici benintencionat, però no deixa de ser un prejudici, perquè els éssers humans tenen qualitats i mancances que són individuals, no associades a un col·lectiu. Dir “m’agraden els negres” és tan absurd com dir que no t’agraden: hi ha negres simpàtics, antipàtics, llestos i burros. Jutjar col·lectivament és negar-los una condició humana plena.

¿El paternalisme és tan dolent com el racisme?

És pitjor, perquè és més fàcil lluitar contra un enemic declarat que contra algú que diu que és el teu amic però que en realitat t’enfonsa.

Per què Les Indivisibles?

Era una referència a la Constitució francesa, que diu que la República Francesa és social, democràtica, laica i indivisible. I si la República és indivisible, vol dir que la ciutadania també ho és: que no hi ha categories de ciutadans, que som tots francesos. Per a mi això vol dir que es pot ser francès i algerià, francès i xinès, que la nostra identitat és indivisible, que no hem d’escollir. Que els francesos originaris d’Àfrica o d’Àsia no som menys francesos.

Però si ets negre i francès et pregunten d’on ets.

Encara. Jo no tinc cap problema amb el Senegal, el país d’origen dels meus pares, n’estic molt orgullosa. Però jo sempre he viscut a França i no em passaré el dia parlant d’un lloc que només he visitat algunes vegades. El problema és que sempre se’ns veu com algú que és “de fora”, de vegades de manera molt subtil. He nascut a París i encara em diuen que parlo molt bé el francès!

No som racistes amb els xeics?

Hi ha interseccions: el racisme es creua amb el classisme o el sexisme, però també és independent. Fins i tot quan te’n surts el pots patir: penso per exemple en l’exministra de Justícia Christiane Taubira, a qui van tractar de “mico”. Però és cert que si a més de negre ets pobre, és més difícil. I si ets dona, encara pitjor. Si ets una dona negra t’exposes al racisme dels blancs (incloses les dones) i al sexisme dels homes (inclosos els negres).

I vostè a més és musulmana.

Sí, visc en una intersecció. I no podria ser només una activista antiracista. I també soc més sensible a altres opressions, com l’homofòbia. Ser dona, negra i musulmana vol dir estar exposada de vegades al sexisme, de vegades a la condescendència... però també t’estalvies algunes coses, com els controls policials per perfil ètnic, que fan passar als homes però a les dones no. També ens deixen entrar a les discoteques.

¿És més difícil ser musulmà que negre a Europa?

La islamofòbia és un fantasma a Europa: n’hi ha més on no hi ha musulmans. Es creu que els musulmans canviaran la identitat europea. És un prejudici molt profund. Però els negres són objecte d’un menyspreu universal, també dins les comunitats musulmanes. Si ets negre i musulmà també pateixes el racisme d’altres musulmans que no són negres. I sembla que és molt fàcil acceptar la mort dels negres, que siguin esclavitzats a Líbia...

Molts refugiats dels Balcans eren musulmans però no se’ls percebia com a tals.

Sí, perquè eren blancs. En canvi ara es veuen els sirians com a musulmans, tot i que també n’hi ha molts que són cristians. És la identitat d’una Europa blanca la que se sent amenaçada. Europa es barreja, és normal, però hi ha gent que té por que desaparegui.