Roser Capdevila: “Si vols ser lliure, comença a pensar pel teu compte”

Dissort: “El dia que vaig acabar la quimioteràpia em van atropellar”. Obra: “Felip i Letícia em van dir que les seves nenes veuen ‘Les Tres Bessones’ en català”. Vida: “He sigut i sóc molt feliç. Tinc un marit fantàstic”

Vas néixer a Barcelona tres dies abans que hi entressin les tropes de Franco, el 23 de gener del 1939. Què en saps, d’aquells dies?

Que eren caòtics. Els pares vivien al costat de la Pedrera. No tenien aigua ni electricitat... O sigui que vaig arribar molt inoportunament. El pare s’amagava a casa perquè havia fugit del front i deia que esperava els que ens alliberarien. Després seria un antifranquista, però llavors el que volia era que s’acabés la guerra. L’avi va ser un dels fundadors del diari El Matí, molt catalanista, i no ens en parlava mai, de la guerra. Tenien por, suposo, i ganes de girar full.

¿Notes que t’ha faltat alguna cosa en la teva educació, per haver viscut en una dictadura?

Moltes coses, perquè el franquisme va ser l’època de “la nena no cal”. La nena no cal que estudiï, la nena que faci labors. A mi no m’agradava gens cosir però t’hi obligaven, per al dia que et casessis. Jo me n’he sortit, però tinc moltes amigues que es van quedar fent traus i només preparant-se per cuidar un marit. Penso que és una trampa el que fem ara les dones. Continuem tenint fills i treballant. Això del feminisme punxa una mica. Però, vaja, jo he sigut molt feliç, i ho sóc. Tinc una família de la qual estic molt contenta, un marit -ja sé que queda passat de moda- que és fantàstic... No queda bé això, oi? Escolta, saps què semblem tu i jo? Les converses del Banc Sabadell.

Ha, ha, ha... Dona, doncs jo pretenia fer una entrevista, no un anunci.

No és un anunci, no. Però aquí, amb les dues cadires...

Ja veig que t’hauré de collar més. A veure. M’has dit que ets feliç, però has tingut un càncer i un accident.

Tot alhora. El dia que vaig acabar la químio em van atropellar. I estic molt malament de la vista i caic molt: em trenco cames, porto claus... Tinc problemes per llegir. Per dibuixar ho porto millor perquè faig dibuixos petits. Per sort. Per a mi dibuixar és com respirar. La químio era molt forta. Era un limfoma. Vaig preguntar què passava si no la feia i em van dir que em quedaria mig any de vida i patiria molt. En tenia 65, en fa deu. I el dia que vaig acabar vaig anar a buscar uns papers i em va atropellar una furgoneta damunt la vorera. Dies en coma...

¿Vas tenir la impressió que hi havia un complot contra tu?

Home, al part de les tres bessones vaig tenir una hemorràgia i vaig estar vint dies que no les vaig conèixer. Però quan em van atropellar hi havia moments que em volia morir. Perquè em van fer una trinxada... I això que estava amb morfina. Anava amb respiració assistida, aquell tub que et posen que no pots enraonar. [Fa el soroll.] Volia que vingués un notari per fer el testament vital, que permet que et desendollin. [Torna a fer el soroll.] Però no m’entenien. Em van portar un abecedari, i van veure que hi posava “notari”. I el Joan, el meu marit, em deia: “Roser, què vols dir un notari? Quan arribem a casa ja vindrà!” No em van entendre. Quan vaig tornar a casa va venir el notari, però llavors ja no el necessitava. Si m’haguessin desendollat, ara no seria aquí. Sort que no va venir, el notari.

Deixa’m que torni una mica enrere, amb la jove Roser Capdevila. Com eres, a part de traçuda?

Tenia 17 anys quan me’n vaig anar a Suïssa: un any a Ginebra, que era una ciutat molt grisa per les calefaccions de carbó, i hi vaig estar cuidant tres nenes. Vaig fer els divuit anys allà, i allà vaig començar a pensar pel meu compte. Mira, jo vivia al carrer de la Rectoria, a Horta. Amb el rector, els vicaris, els meus avis -que vivíem de costat- i la Bruixa Avorrida, que era la meva mestra i vivia dos cases més amunt. Quan em veia al jardí em deia: “Capdevila, vete a hacer los deberes! ” No podia ni sortir al jardí... A Ginebra estava sola, buscant-me la vida, i vaig veure que tenia un cervell que era meu i de ningú més. Els joves d’ara no ho poden entendre. Jo havia de refer tot el meu pensament, i havia de ser una persona lliure.

Què vol dir ser lliure?

El primer va ser deixar d’anar a missa. Això per a mi va ser un pas molt important perquè a casa eren tan religiosos... Durant la Quaresma, a l’escola cada dia ens feien anar a l’església. Ens feien dir “ ¡Antes morir que pecar! ” “ ¡Más fuerte! ¿Antes morir...? ” I nosaltres: “ ¡Que pecar! ” A la nit tenia una por que em moria. Fins que vaig ser lliure físicament. Respecto la gent creient, però jo he descobert una altra manera de viure i estimar.

Amb què més vas trencar quan et vas sentir lliure?

Quan tenia 12 o 13 anys vaig escriure una carta al president Eisenhower, sense dir res a casa, per demanar-li que em pagués un viatge als EUA, que m’agradaria tant anar-hi... Esclar, a les pel·lícules els americans eren tan macos i tan bons... I els japonesos eren tan dolents! Hi vaig posar: “President Eisenhower, Casa Blanca, EEUU”. I al cap d’un temps el pare agafa el correu i diu que hi ha una carta per a mi de la Casa Blanca. Em deien que no tenien diners destinats a pagar viatges, però em van enviar una quantitat de propaganda, de fotos dels marines, de bombardejos... I m’ho van estar enviant durant anys... Era l’enveja dels meus germans. Jo deia: “Ai, m’han tornat a escriure els americans...” I el pare es va enfadar molt. Deia que vindrien de la protecció de menors perquè es pensarien que em maltractaven.

Els vas fer patir molt amb xicots?

No. Ui, imagina’t una Pasqua abans de Rams amb tres de cop. Hauria sigut un daltabaix horrorós. Em vaig quedar embarassada al viatge de nuvis.

Una part de la família sí que era d’esquerres, no? Almenys tens un cosí socialista bastant conegut.

Sí, el Manuel Valls. El meu oncle, que és el seu pare, i la meva mare eren germans. El meu cosí sempre ha viscut a París, va néixer a Barcelona d’accident. Era l’agost i van venir de vacances, i el part es va avançar. Però ell sempre ha mantingut el contacte, i a casa seva de París sempre s’ha parlat català. I el Manuel tenia molt caràcter. És líder, fort, dur... Estem orgullosos de tenir un personatge així a la família. Des que és primer ministre no em contesta els correus...

Digues-li que l’Eisenhower sí.

A veure si es posa les piles. [Riu.] Hi ha hagut molta relació amb el Manuel perquè per feina he anat molt a París, per les editorials amb què he treballat, i fins i tot vaig anar a casa seva quan era alcalde d’Ivry. Després es va separar, té quatre fills amb la primera dona, els petits són bessons... Hem tingut molta relació.

T’agrada la Mafalda?

Molt.

Quino, que té set anys més que tu i no s’hi veu i no pot pintar, diu: “La vellesa és una porqueria que t’espanta molt. És com si et cau Pinochet i et comença a prohibir coses. M’angoixa anar perdent autonomia. I tenir una certa mentalitat anquilosada, rondinaire”. ¿Et sents reflectida en aquest retrat?

Potser sí que sóc una mica rondinaire. Però està molt bé el que diu ell, eh? Això que et comencen a caure prohibicions a sobre. He descobert que em fa mal l’esquena, que gairebé ja no puc llegir el diari...

Què creus que haurien de portar els Reis als nens?

Ui, un any als meus néts els vaig fer unes cuinetes amb caixes de cartró pintades, els fogons eren uns CD, tenien pica, de tot... M’ho vaig currar molt. I el dia de Reis, poso les tres cuinetes, que feien un goig... I un que devia tenir tres o quatre anys salta i diu: “No entenc que havent-hi cuines de plàstic els Reis ens hagin portat una cuina de cartró”. I vaig deixar de fer reciclatge per als nens per Reis.

Vas començar a dibuixar les Tres Bessones als 40 anys. Deunidó.

Jo feia estampats. Un dia em van trucar de l’Editorial Teide i em van dir: “Roser, voldríem que fessis una prova”. Començaven a fer llibres en català per a les escoles. Els vaig fer un parell de dibuixos, potser tres. Els van agradar, i a partir de llavors no vaig parar mai més. He treballat molt per l’estranger. Fins i tot al Japó.

Què et va semblar?

Quan vaig veure que érem tants a Tòquio vaig pensar que als passos de vianants ens mataríem. A Catalunya s’hi està molt bé. I vivim en una ciutat que té de tot. Què més volem?

La independència?

A Madrid es deuen divertir ara: “Mira’ls, aquests, no s’avenen entre ells”. Una mica penós, eh? Ja no sé què dir. Ens estem refredant. Jo hi creia molt i he firmat manifestos, i ara... Es podrien posar una mica d’acord, no? I no donar aquesta imatge, que és la que volen a Madrid.

Tu et sents reconeguda?

Sí. Fins i tot a Espanya m’han donat la Medalla d’Or de les Belles Arts, i me la van donar el rei d’ara i la Letícia, que van estar superamables, perquè resulta que les nenes veuen Les Tres Bessones i els agraden molt, i els hi posen en català... Hi havia la duquessa d’Alba. Li vaig dir: “Voldria visitar el seu palau de Sevilla, ja que som aquí”. I va fer com un grinyol. [Imita la duquessa.] No vaig entendre res. També li van donar el premi al Julio Iglesias, però estava de gira i va venir la Chábeli, molt simpàtica. Ens van convidar a un sopar als cellers Osborne, i va ser molt divertit perquè la Chábeli creu en la reencarnació i el del Tricicle li deia: “¿Però i si et reencarnes en cuc?” I ella li deia que els humanoides ens reencarnem en humanoides. I també recordo Bolonya, a la Fira del Llibre Infantil, que ens van convidar al restaurant del Pavarotti a Mòdena. El Pavarotti era d’una família molt humil i els va posar un restaurant. Tots se li assemblaven. El cuiner, el cambrer...

Tot de Pavarottis...

Ho vaig trobar tot tan entranyable en aquell restaurant, que era un hipòdrom que ell va comprar perquè li agradava muntar a cavall. Pobre cavall. [Riu.] I aquella família que et servia el risotto amb aquella cara de Pavarottis tots. Ai, Toni, ja et deia que sóc taladro, eh?

Et puc fer dos petons?

I tres i tot. Els francesos ara ja se’n comencen a fer quatre.

Més continguts de