Rubén Ripoll: “Hem passat de ser quatre friquis en un cíber a jugar tornejos d’un milió d’euros”

Entrevista al director de l’equip professional de videojocs S2V eSports

Rubén Ripoll va arribar a ser un dels millors jugadors d’Espanya de FIFA -el videojoc de futbol per excel·lència- en una època que els tornejos d’eSports eren del tot amateurs. Ara ha deixat la feina com a informàtic per dirigir un equip professional, l’SV2 eSports, que té la seu a Bellaterra. En una casa dels afores, amb piscina i jardí, els gamers no només s’entrenen davant l’ordinador sinó que disposen d’habitacions, cuina i sales d’esbarjo i són assessorats per un preparador físic, un psicòleg i fins i tot un nutricionista.

Quina és la teva feina com a director d’un equip d’eSports?

Els jugadors han de jugar 30 partits cada cap de setmana, a més de les competicions entre setmana, els entrenaments, els actes publicitaris... Jo els organitzo tot el que han de fer, els ajudo a analitzar les partides i, quan perden, a vegades és important ajudar-los a superar la frustració.

¿Això vol dir que són professionals, que poden viure dels videojocs?

Sí, són jugadors que tenen un salari i també uns incentius depenent dels premis que puguin guanyar en tornejos. Fa només un any eren poquíssims els jugadors que podien viure dels videojocs, però durant aquest últim any el canvi ha sigut increïble, perquè les marques cada vegada hi inverteixen més diners. No només les marques tecnològiques sinó també les d’altres sectors.

¿Com han canviat els eSports des que tu hi competies?

A la meva època jugàvem només per divertir-nos. Quan als meus pares els vaig dir que anava a Nova York a jugar un torneig de FIFA amb totes les despeses pagades, no s’ho podien creure. I jo estava eufòric. Ara, en canvi, hi ha molts nois que, com que saben que en aquest món es poden guanyar molts diners, de seguida que guanyen dos rivals de nivell es pensen que són el Messi del FIFA i que els han de pagar tots els diners del món. Hem passat de ser quatre friquis que ens trobàvem en un cíber a jugar tornejos amb premis d’un milió d’euros. L’evolució està sent brutal.

Molts nois que juguen a casa deuen somiar dedicar-se a això.

No és el mateix jugar quatre partits tranquil·lament amb els amics i unes patates que haver de jugar quatre hores seguides mantenint la màxima concentració i amb la pressió de saber que tens una sèrie de marques al darrere que t’estan pagant perquè guanyis. Com en tot, per ser el millor t’has d’esforçar, entrenar-te molt...

Quina rutina segueixen els jugadors quan esteu concentrats a la seu de l’equip?

Esmorzem junts i després hi ha molta feina a fer: repassen partides per detectar errors, proven estratègies noves, els concerto partides contra jugadors top d’altres països perquè s’entrenin amb rivals de primer nivell... També hi ha preparació física, fem xerrades amb la psicòloga, stre amings amb els fans, i al vespre descansen si no tenen competicions.

Solen ser nois molt joves. Els estudis on queden?

Sempre els recomanem combinar la competició amb els estudis. Aquest món dels videojocs és molt nou. Tant de bo creixi i tots els jugadors es puguin guanyar molt bé la vida, però si no passa han de tenir un pla B. ¿I si resulta que no ets tan bo com et pensaves? ¿I si et canses del joc? ¿I si no t’agrada aquest món pel que sigui? S’han de tenir alternatives.

Quant pot durar la carrera d’un jugador professional de videojocs?

No ho sé. Fins ara la gent solia abandonar cap als 30 anys perquè no es podien guanyar la vida amb això, i arribava un moment que havien de prioritzar una altra feina. D’aquí uns anys, quan els jugadors que ara comencen a ser professionals en tinguin 35 o 40, veurem fins a quina edat aguanten. Hi ha jocs que requereixen concentració, d’altres en què són més importants els reflexos... Probablement hi ha algunes d’aquestes qualitats que es van perdent amb l’edat.

Quan parlem de videojocs, molts cops pensem en nois solitaris tancats a la seva habitació jugant fins a la matinada. Què hi ha de cert en això?

Esclar, la imatge d’algú que està sol i no parla amb ningú... En realitat són persones normals que quan van a tornejos, coneixen gent i fan molts amics. Fa poc vam fer un campus amb nens d’un club de futbol i intentàvem fer entendre als pares que no es tracta d’estar jugant 24 hores a videojocs. Això seria dolent, s’ha de controlar, com és dolent estar mirant la televisió tot el dia. La qüestió és entendre que el món tecnològic està creixent, ens agradi o no, i que és normal que la manera d’entretenir-se que tenen els joves canviï.

S’ha parlat de la possibilitat que en el futur els eSports siguin disciplina olímpica. Ho veus factible?

El primer tema és determinar si som un esport o un entreteniment. Jo no ho tinc clar, perquè en els eSports la part física no és tan present. Però seria molt bonic poder competir al costat dels esports tradicionals.

Alguns clubs de futbol han començat a competir en eSports. Quin paper creus que tindran en el futur?

A Europa hi ha clubs com el Manchester City que hi aposten molt fort. A Espanya els clubs grans hi estan ficant un peu però no s’acaben de decidir, potser per desconeixement. Crec que arribarà un dia que els clubs de futbol i els d’eSports estarem obligats a col·laborar.

Més continguts de