Elefants que volen, actors amb carreres declinants que s'interpreten a ells mateixos en histriònics muntatges de ficció, programes de ràdio basats en suposades invasions extraterrestres, revelacions fantàstiques… Els grans enganys no són una exclusiva del Dia dels Innocents. En el camp de l'art, les barreres entre realitat i ficció han estat sempre difuses. En el passat, s'entenia que la pintura era una recreació del que és tangible mediatitzada per l'artista, que projectava sobre el llenç la seva visió del món. L'obra no era necessàriament la realitat, sinó, en el millor dels casos, una aproximació més o menys encertada a aquesta. Fins que a mitjans del segle XIX va arribar la fotografia i ho va canviar tot. El nou invent permetia obtenir una fidel còpia sobre paper de les persones, els paisatges i els objectes.
No obstant, a finals del segle XX, fins i tot abans de l'eclosió de la fotografia digital, ja hi havia artistes que exploraven nous territoris. "La fotografia no sempre és un fidel testimoni de la realitat", explica Joan Fontcuberta, segurament el creador català que més ha caminat per l'estreta franja entre realitat i ficció. Fontcuberta va aparèixer disfressat d'astronauta soviètic en el projecte Sputnik , tot usurpant la identitat del fictici militar rus Ivan Istochnikov, pretesament mort el 1968 en una operació amb la nau Soyuz 3 .
Uns anys abans, ell i el també fotògraf Pere Formiguera havien fet el projecte Fauna , que Fontcuberta explica de la següent manera: "Durant les vacances del 1985, en una pensió llòbrega habilitada com a bed and breakfast en l'escarpada costa de Cap Wrath, al nord d'Escòcia, el meu amic Pere Formiguera i jo vam trobar un estrany arxiu de quaderns i pàgines plenes d'anotacions en alemany, fotografies, instruments de dissecció, flascons de formol i horripilants animals dissecats". Els dos amics van "deduir que el seu autor havia estat un zoòleg d'ascendència neodarwinista dels anys 30 i 40 anomenat Peter Ameisenhaufen. El seu arxiu havia sofert una inundació i moltes peces estaven en un estat deplorable. Era urgent restaurar-lo i posar-ho tot en ordre, però sobretot oferir totes aquelles dades a experts i difondre al gran públic la vida i les troballes del professor". Ni més ni menys que elefants amb ales capaços d'alçar el vol com si fossin colibrís, serps amb potes, esquelets de grans mamífers voladors i proves fabuloses sobre l'existència d'espècies noves.
La proposta de Fauna , que avui forma part de la col·lecció del Macba, s'ha de prendre més com un joc que com un engany. Es tracta de dominar l'art de la prestidigitació, explica Fontcuberta, d'aconseguir que el públic es distregui perquè "el truc passi inadvertit".
L'artifici més cèlebre
Altres creadors han actuat amb el propòsit manifest d'enganyar, basant-se en la credulitat del públic, i en aquest art el gran mestre va ser Orson Welles. La seva Guerra dels mons va ser perpetrada, en forma de programa de ràdio, quan només tenia 23 anys. La transmissió narrava en suposat directe una invasió alienígena a la Terra, i va causar una autèntica commoció als EUA de finals dels anys trenta. La notícia que els marcians acabaven d'aterrar es va estendre amb rapidesa gràcies al nou mitjà de comunicació i les escenes de pànic es repetien per tot el país. No havien servit de res la presentació i les falques que s'introduïen al programa per anunciar que es tractava d'un espai de ficció.
