"Refree és molt especial, és un projecte que no vull fer perquè sí"

Des d' Els invertebrats (2007) no teníem notícies de Refree, el projecte personal de Raül Fernandez. Però no podem dir el mateix d'ell, productor dels celebrats debuts de Las Migas i Nacho Umbert, director de l'espectacle en què Mala Rodríguez rimava sobre una Big Band i compositor de la banda sonora de la sèrie de TV3 Infidels , entre molts altres projectes. Al novembre va publicar Matilda , el cinquè treball, i avui el presenta al festival de cançó d'autor BarnaSants, que ha arrencat aquesta setmana.

Havies deixat aparcat Refree?

No, però sí que després d' Els invertebrats em vaig trobar en un moment en què em notava que havia acabat una etapa i que no tenia gaire cosa a dir. I vaig decidir agafar-me el temps que fos. Refree és molt especial per a mi i no vull fer res perquè sí, sinó perquè em ve de gust. I he tingut molta sort perquè la feina m'ha acompanyat. Potser si no hagués tingut tanta feina se m'hauria fet més difícil. Han estat tres anys en què m'ha trucat molta gent i he pogut fer projectes molt xulos.

Quina idea tenies a l'hora d'abordar el que ha acabat sent Matilda ?

Volia fer un disc que pogués fer gairebé jo sol, no volia tenir grup. Me'n veia capaç, i com que estava a punt de ser pare el millor era poder gravar a casa tranquil·lament. Era una idea que tenia al cap des de feia temps: no haver de donar explicacions a ningú. Quan treballes amb músics sempre acabes fent alguna cosa diferent al que tens pensat. Amb la clàssica, amb la música escrita, ja és complicat donar-li el caràcter que vols, s'ha d'escriure molt bé. Però amb els músics de rock és molt fàcil que se t'escapi de les mans, perquè potser no ho saps explicar prou bé i perquè ells poden fer coses que t'agradin més que el que havies pensat.

Si a Els invertebrats vas beure del jazz, a Matilda t'ha influenciat la música contemporània?

El que em cansa del pop, encara que sigui l'estil que més m'agrada i en què més còmode em sento, són els patrons estàtics. I necessito portar la cançó a territoris que em motivin. El jazz no m'interessa en si mateix, però sí la idea de tocar cada nit diferent, de la música improvisada, i a Els invertebrats buscava això. En canvi, en aquest disc buscava el contrari, és un disc gairebé escrit. Sí que m'interessa la música contemporània, però quan llegeixo que algú del pop en parla em sembla un pedant.

Per què cantes tant en català com en castellà, als teus discos?

M'assec a escriure i em surt en un idioma o en un altre, depèn del dia que tingui o del tema, no ho sé. I sé que és el menys comercial que puc fer. El que passa és que ara s'ha convertit en una dinàmica. Crec que si de cop ara el meu cos em fa fer vuit cançons en català i dues en castellà significarà moltes coses. No per a mi, però des de fora se'n farà una lectura. I això és fotut. M'he adonat, amb aquest disc, que quan veia l'equilibri entre cançons en català i en castellà em tranquil·litzava, veia que anava bé. No em vull veure forçat a aquest equilibri. En aquest disc havia composat moltes més cançons en català que en castellà, però en seleccionar les que havien d'entrar al disc va quedar equilibrat.

T'agrada fer de productor?

Produir m'esgota, però alhora m'agrada molt. Ara estic produint el disc de Fernando Alfaro i m'està deixant sense respiració.

Alfaro i tu formeu part, amb Nacho Vegas, de Marxophone. Què és?

Jo em volia autoeditar el disc, perquè no veia gaire sentit al fet de continuar en un segell. Si fos un artista que vengués molts discos les discogràfiques em donarien més diners, però jo no en guanyo, amb la venda de discos, i treballo pel llegat que estic deixant, com a mínim, per al meu fill. Tenir el control de tot era molt interessant, i va sorgir l'opció de Marxophone. L'Alfaro em va trucar perquè li produís el disc i m'ho va explicar. La idea va ser del Nacho Vegas. Si jo hagués muntat el meu propi segell hauria hagut d'agafar algú per fer promoció i algú per fer contractació, i Marxophone és un col·lectiu en què compartim la gent que ens fa aquesta feina. Però cadascú es fa el disc a la seva manera, en fa tants exemplars i els paga. No és un segell. Em sembla una idea molt xula i sobretot m'agrada el fet d'estar amb ells, perquè són dues persones que valoro molt. Crec que tots tres estem contents d'estar els uns amb els altres.

Serà difícil fer girar el disc?

Tinc el compromís amb mi mateix de fer sempre el que vull, de no fer concessions. Però això fa que no tingui assegurat un gran públic, jo tinc un públic petit i fidel. Sempre passo per davant aquest compromís, que és una espècie de tatuatge que porto. No sé com aniran els concerts. Si la gira va una mica bé podré portar una banda de cinc músics com faig ara. Si no, hauré d'anar retallant. Tant de bo algun dia pogués tenir vint persones per concert sense haver canviat res. Però mai no pervertiria Refree. Abans d'haver de fer música per guanyar-me la vida preferiria fer una altra feina i poder seguint fent coses que em vinguin de gust.