Refugiats en primera línia de la lluita contra el coronavirus

BarcelonaLisbeth Rivera, una matemàtica hondurenya de 45 anys, va haver de fugir de la violència de les bandes i ara treballa cuidant avis a Barcelona. El 8 de març es va confinar amb l’home de 94 anys de qui té cura, les 24 hores i els set dies de la setmana, durant tres mesos. Era l’única manera de protegir-lo: “Només sortia a comprar i la resta del temps l’he passat tancada: i això no ho fas per diners, ho fas perquè aprecies la persona i la família”, explica. Com ella, una multitud de cuidadores, netejadores, jornalers, cuiners, transportistes, auxiliars d’infermeria, gerocultores… no han parat de treballar cada dia, exposant-se també al virus, com un exèrcit de formigues silencioses i sense aplaudiments als balcons. Fan feines tan essencials com poc reconegudes i mal remunerades i, a més, l’Estat els tracta com a ciutadans de segona. Han vingut fugint de la guerra, la violència o la discriminació i s’han arremangat en primera línia. “Ja no aguantava més a Hondures: no em sentia segura ni a casa, ni al carrer, ni a la feina, i viure amb por no és viure”, resumeix. Ho va deixar tot enrere i va començar de zero, amb el suport de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR). I assegura que no se’n penedeix: “Almenys aquí puc anar sola pel carrer sense haver de mirar al darrere”.

De diumenge a dissabte

Ara ha tornat a la seva jornada habitual: arrenca el diumenge a les vuit del vespre i no plega fins dissabte a les nou del matí, per un sou de 1.100 euros, amb el qual ha d’ajudar els seus fills, de 25 i 17 anys, a continuar estudiant. El que més voldria del món és tornar a reunir la família, portar amb ella els fills i el marit: “Què es pot esperar d’un país on el germà del president està empresonat a Nova York per narcotràfic?” Al principi de l’epidèmia la seva família estava amoïnada sabent que era en una de les ciutats més colpejades pel coronavirus, però ara les tornes han canviat i amb les corbes disparades a l’Amèrica Llatina és ella qui pateix pels seus a l’altre costat de l’Atlàntic. La matemàtica encara té forces per reivindicar que “el treball de cures és essencial i no està reconegut, com quan diuen que una dona que es queda a casa amb els fills no treballa…” “Sense les treballadores domèstiques i de cures l’economia s’enfonsaria”, recorda.

Kaissa Ould Barham també va haver de deixar enrere el seu ofici de periodista a causa de la repressió a la Cabília, a Algèria. Quan a la residència Montsacopa d’Olot, on treballa de gerontòloga, li van demanar si volia ser voluntària per cuidar els avis diagnosticats positius, no ho va dubtar: “Si he sobreviscut als islamistes radicals, a un cop d’estat i a una guerra civil, no em matarà un virus”, va dir. El 2008 va haver de marxar d’Algèria, on editava un diari en amazic i francès, després que els posessin a la llista negra. El seu marit, Salim Zènia, va ser acollit pel PEN Club Català i ella el va seguir un any més tard amb els seus dos fills.

Discriminats per la llei

La filòloga, periodista i gerontòloga qualifica sense embuts de racisme institucional el periple burocràtic que ha hagut de passar durant una dècada fins a regularitzar la seva situació: quan ja feia quatre anys que era a Catalunya va rebre una ordre d’expulsió perquè va canviar la llei i suposadament havia de tornar a Algèria perquè el seu marit la reagrupés. Es va treure en un temps rècord la titulació d’auxiliar d’infermeria: “No és que sigui un geni: se’n diu supervivència, havia de tenir el títol per poder treballar i renovar els papers”. Recorda que la seva supervisora a la Vall d’Hebron va voler que es quedés a l’hospital quan va acabar les pràctiques: “Però no podia treballar en un hospital públic perquè no era comunitària”.

Ould Barham diu que treballar en primera línia de la pandèmia ha sigut “una experiència única, molt dura, molt humana i molt enriquidora, que ha fet sortir la millor part de cadascú”. “El covid ens ha unit com a humans, per damunt dels orígens, de les classes i de les jerarquies”, diu, i destaca la relació amb les famílies quan feien videotrucades amb els avis. “Ens hem acostat com mai, encara que amb la mascareta, la visera i tot plegat els costava entendre el meu nom i em deien Jessica”. És conscient que el perill no s’ha acabat: “Ara no en tenim cap cas a la residència però hem de vigilar molt, perquè els avis fa quatre mesos que estan confinats i només faltaria que fos jo qui els portés el virus. Si hi ha un rebrot a la tardor, això sí, estarem més preparats”.

Ajudar els avis també era la principal preocupació d’Edwin Martínez, un auxiliar d’infermeria que va haver de fugir de Colòmbia ara tot just fa un any per l’homofòbia generalitzada al país. Tip d’haver-se d’amagar sempre i de viure amb por de ser agredit només per mostrar afecte en públic, va fugir. Després d’uns mesos treballant de cambrer, el van contractar a la residència Can Buxeres de l’Hospitalet, que buscava professionals per parar el cop de la pandèmia. Al torn de nit es feia càrrec d’una planta amb 42 avis. “Era molt depriment per als avis haver d’estar tancats a l’habitació sense poder rebre visites i jo intentava animar-los, els deia que tinguessin paciència, que tot passaria aviat, i m’asseia al seu costat per escoltar-los. M’agradava xerrar amb ells perquè no se sentissin tan sols”.

El colombià no amaga que la pandèmia ha sigut una experiència molt dura: “Et senties impotent de veure tanta gent malalta i tenies por de contagiar-te per un descuit a la feina o al carrer, però a poc a poc hem vist com les coses tiraven endavant”. Ara la cosa que més l’amoïna és la seva mare i segueix angoixat les notícies que arriben de l’Amèrica Llatina.

També s’ha pres ben seriosament el coronavirus Ikman Mader, un refugiat de Bangladesh que va arribar a Barcelona a bord de l’ Open Arms. Va haver de fugir del seu país per les amenaces de la família de la noia de qui s’havia enamorat, que pertanyia a una casta alta, que no volien que es casés amb algú més pobre. Enganyat pels traficants, va acabar a Líbia, on va passar tres anys entre la guerra i les xarxes de tràfic de persones. Va sobreviure a una nit al mar en una barcassa inflable amb 48 persones fins que van ser rescatats i els van portar a Barcelona ara fa just dos anys. Treballa d’ajudant de cuina a la Residència d’Avis de Reus i per fi sent que ha trobat un lloc.

Una nova vida

“A Líbia passava por i gana i aquí tinc una nova vida. Treballo i no em falta de res. Tothom ens tracta bé, és una ciutat molt tranquil·la”. Amb la pandèmia han hagut d’extremar les mesures d’higiene i confessa que no podia evitar emocionar-se quan portava els àpats als avis: “Jo no hi tenia contacte, però els saludava de lluny, sempre amb la mascareta i els guants, i m’impressionava veure la gent gran en aquesta situació perquè em recordaven els meus pares, que van morir fa anys”. Mader també està pendent del que passarà amb la seva sol·licitud d’asil: “M’agrada molt aquesta feina i no vull quedar-me sense papers”.