‘Res de nou a l’oest’, com deia Remarque

BarcelonaL’any 1928 Erich Maria Remarque va publicar Im Westen nicht Neues ( Res de nou a l’oest ) a la revista Wossische Zeitung en forma de fascicle. Ben aviat va prendre forma de llibre. I el seu èxit va ser immediat. En molt poc temps es va convertir en l’oda pacifista d’entreguerres per excel·lència. En essència, descriu la vida a les trinxeres d’uns joves alemanys a la Gran Guerra.

Quan es parla de ciència a Catalunya i, per extensió, al conjunt de l’estat espanyol, sempre em venen al cap el títol de la novel·la i el rerefons de l’obra: les grans paraules, la guerra de trinxeres, la resistència, el patiment, la transformació. I la innovació en l’estratègia per sobreviure en un món migrat de recursos. La ciència a Espanya en té molt de tot plegat. I la dependència catalana de les polítiques espanyoles en aquest àmbit, malauradament també. Espanya pateix un dèficit crònic en finançament, organització, recursos humans, estructures científiques i tècniques i estratègia política. Mai no l’ha acabat de resoldre, com si no cregués que sigui important per al país. I Catalunya se’n ressent, esclar.

Seria injust, no obstant això, dir que no ha passat res i que tot segueix on era. En els últims 30 anys s’ha avançat, i molt. D’alguna manera, especialment Catalunya ha passat d’una guerra de trinxeres on la precarietat absoluta era la norma a una situació en què es poden reconèixer èxits notables i respectats a l’entorn internacional. De la mà d’Andreu Mas-Colell, amb el segle s’inicia el que molts defineixen com un experiment -encara inacabat- que ha passat per la fortificació de les trinxeres amb l’aparició de grans centres de recerca que avui coneixem, la progressiva substitució de soldats de lleva per soldats i oficials de carrera amb la incorporació dels investigadors ICREA, i la constitució aparent d’una xarxa de trinxeres que han fet de Barcelona i part de Catalunya un pol d’atracció notable. Èxit rotund, certament, però parcial. Queda rematar l’aposta. Això vol dir, per exemple, culminar la política de centres, resoldre la ciència i la formació a les universitats, transformar el teixit industrial català perquè sigui d’alt valor afegit i aportar al sistema el finançament necessari en forma d’inversió per al futur. En definitiva, dissenyar un model de país en què l’educació, la recerca i el coneixement siguin les pautes de treball.

Mentre la proposta no es concreti de veritat, les grans declaracions polítiques seran només això, paraules. I davant de qualsevol anunci estarem, com Remarque, legitimitats a dir “res de nou a l’oest”.