Richard Wilkinson: “Els països més feliços no sempre són els més rics”

GironaL’epidemiòleg social Richard Wilkinson (1943), autor de referència en la investigació internacional sobre els determinants socials de la salut i els efectes socials de la desigualtat, va oferir dijous una conferència a la Facultat de Medicina de la UdG. Wilkinson va ser convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani.

¿Anem cap a unes societats cada cop més desiguals?

En alguns casos, sí. A Espanya, per exemple, les desigualtats cada vegada creixen més. De tota manera, en molts països occidentals hem arribat a un punt en què el creixement del PIB no va paral·lel a l’augment del benestar. Espanya, per exemple, és més pobra que els Estats Units i, malgrat això, l’esperança de vida i la salut són notablement millors. Els països més feliços no són necessàriament els més rics.

Els diners no ho són tot.

L’acumulació material no és l’única manera de mesurar el benestar. La qualitat de vida està molt relacionada amb les relacions personals, la cohesió social o la protecció del medi ambient. En el fons, la desigualtat s’alimenta d’aquesta societat consumista en què vivim, que de vegades sembla una competició constant per l’estatus social.

¿En quin punt de l’escala de desigualtat se situa Catalunya?

De Catalunya no en tinc dades. A principis dels 2000 Espanya ocupava una posició mitjana en el grup de països desenvolupats, amb el Canadà i França, però la situació ha empitjorat. Els Estats Units i el Regne Unit encapçalen el rànquing de les societats menys igualitàries entre els 24 països rics que he analitzat. El Japó, Finlàndia, Noruega i Suècia estan a l’altre extrem, amb un repartiment més equitatiu de la riquesa.

Quins efectes té la desigualtat?

Les societats amb una distribució més equitativa dels ingressos tenen més bona salut i menys problemes socials associats a la violència, l’abús de drogues, els embarassos d’adolescents, les malalties mentals, l’obesitat... Són societats més cohesionades que no pas aquelles en què la bretxa entre rics i pobres és més gran. Això també es pot mesurar en termes d’esperança de vida.

Pot posar algun exemple?

Al Regne Unit, a les zones més riques, tenen 20 anys més d’esperança de vida que les que tenen menys renda per càpita. La desigualtat té efectes psicosocials molt forts, és l’arrel dels grans problemes que afligeixen la nostra societat.

Les diferències de salari són esgarrifoses.

Sí. Als Estats Units els treballadors més mal pagats perceben fins a 300 o 400 vegades menys que els executius de les grans companyies.

El missatge no pot ser més negatiu.

Hi ha molts estudis neurològics amb primats que reflecteixen la importància del lloc que ocupes dins del grup, que et diu si t’has d’acotar o plantar cara. Això afecta molt les persones, com animals que som. Intuïtivament, ens preocupem de com ens miren, de quina posició ocupem, de si mereixem respecte o no. També afecta la manera com consumim: on hi ha menys estatus es tendeix a consumir més béns d’estatus.

Té solució, tot plegat?

He de ser optimista, professionalment optimista. Gent com Bernie Sanders als Estats Units o Jeremy Corbyn al Regne Unit estan aconseguint que la gent jove comenci a canviar de mentalitat i es preocupi més per la igualtat. El papa Francesc, Obama, Christine Lagarde, Ban Ki-moon... representants de les principals institucions comencen a prendre-s’ho seriosament. Encara no hi ha hagut cap canvi efectiu, però tot arribarà.