Filferrades, vigilància de la guàrdia mòbil i dels senegalesos, fam, fang, fred, brutícia, epidèmies, pallisses, humiliacions i plagues de rates. Així era l'univers dels camps de concentració francesos, on van anar a parar centenars de milers d'exiliats espanyols el 1939. Els camps van ser creats per solucionar el que França considerava un "problema logístic", però no es van clausurar amb el final de la Segona Guerra Mundial. De fet, el camp de Ribesaltes es va reobrir més d'una vegada al llarg dels segles XX i XXI per solucionar altres "problemes logístics": jueus, gitanos, militars espanyols feixistes, francesos que havien col·laborat amb els nazis, harkis -els soldats argelians que havien ajudat França durant la Guerra d'Independència d'Algèria- i "immigrants il·legals fins al 2007", explica la directora del Museu Memorial de Ribesaltes, Marianne Petit. Aquest immens camp de més de 600 hectàries, a uns quinze quilòmetres de Perpinyà, que alguns refugiats anomenaven "el Sàhara francès", perquè no hi havia ni una espurna de vegetació i el vent bufetejava la cara, es va obrir oficialment el 1939 per acollir milers d'homes, dones i nens que havien fugit dels feixistes espanyols. El 1942 es va convertir en un "centre de reagrupament familiar" de jueus, una manera fina de dir "avantsala d'Auschwitz".
El 1945 aquest camp francès va acollir un altre grup curiós. "Més d'un centenar de militars franquistes -explica l'historiador Jordi Guixé- que havien estat fets presoners pels guerrillers durant la invasió de la Vall d'Aran, quasi tots pertanyents als anomenats Batallons de Caçadors de Muntanya de l'exèrcit franquista".
El 1962 Ribesaltes es tornaria a obrir. En aquest cas, per acollir els pied-noirs que havien lluitat amb les tropes franceses durant la Guerra d'Independència d'Algèria. Uns 35.000 harkis, amb les seves famílies, que fugien del seu país per la por de les represàlies, van passar pel Sàhara francès. Anys més tard, Ribesaltes també acolliria uns altres apàtrides , els immigrants il·legals.
Ribesaltes obrirà el 2014 un museu on s'explicaran tots aquests episodis de la seva història. En altres camps de concentració francesos, però, tan sols hi queda la sorra. És el cas d'Argelers. Felip Solé i Grégory Tuban han recollit a Camp d'Argelers 1939-1942 (Televisió de Catalunya i Cossetània Edicions) 40 testimonis que van passar pel camp de concentració francès quan tenien entre 4 i 26 anys. "Després de llegir el llibre et pots imaginar Argelers", explica Solé. "Jo he trigat hores, setmanes, a entendre com s'hi vivia, com s'hi circulava, la quotidianitat, les relacions humanes... Per exemple, quan li pregunto a l'Elisabeth Eidenbenz -la responsable de la maternitat d'Elna- per les violacions, ella aixeca les espatlles. El que m'està dient és que davant els nens que es morien de gana i de tot aquest espectacle de misèria, es produïen les violacions (ara és en Felip Solé el que aixeca les espatlles). Això costa d'entendre". El llibre, però, ajuda a descodificar tot aquest univers i el de l'actuació de l'administració francesa.
